El Vila-real empata amb l’Espanyol a l’últim moment

És època de canvi a l'Espanyol, potser el més enèrgic i dràstic en la seva història. S'ha donat el relleu a la presidència, a la directiva i fins i tot a la publicitat de la samarreta. Fa uns dies el director esportiu es va acomiadar entre sanglots i fa poc es va apostar per Galca a la banqueta. Però el joc blanquiblau fa temps que va adquirir la seva identitat, futbol de contres, vertigen i presses, i això no es toca tret que es vagi per davant en el marcador perquè aconsegueixi assemblar-se a Primera –per més que ara la pretensió del mandatari xinès Chen Yansheng sigui anar a la Champions d'aquí a tres anys gràcies als seus xecs– i fins i tot per acorralar un Vila-real que ha corregut molt però ha jugat poc, encara que prou per empatar a última hora després d'un servei de banda resolt per Musacchio, que ha guanyat la posició a Diop encara que també l'ha agafat amb el braç esquerre per evitar disputar-se el salt.

El duel, sense gaire pausa perquè al Vila-real també li agrada l'atac vertical –encara que més que per la via directa opta per dotar de certa seguretat les seves passades, diligents i urgents, que ocupen totes les línies fins a l'àrea rival–, ha semblat un assumpte entre davanters. A una banda Soldado, fi, hàbil en el joc d'entre línies i en les barreges, també en el punt final; i a l'altra Caicedo, el cosí de Zumosol, potència pura i rematada oportuna. I els dos s'han sortir amb la seva. Soldado, per exemple, ha entès que si baixava a rebre instal·lava el dubte en els centrals de l'Espanyol, que no sabien si sortir de lloc o demanar als atrafegats migcampistes que els donessin un cop de mà. Ni una cosa ni l'altra i després d'una passada de Bruno, el 9 ha donat un cop de taló tan deliciós com pragmàtic per habilitar la ruptura de Trigueros, que ha definit davant la mitja sortida de Pau. Era l'empat perquè la primera paraula, tot just  obrir boca en el partit, l'havia dit Caicedo.

Ha estat, esclar, en una jugada d'aquestes homèriques que tant li agraden; li ha arribat un xut de Diop que ha controlat amb el pit i, a trompades perquè Bailly gairebé li arrabassa la pilota, ha deixat tres rivals enrere per definir amb la dreta. I en una galopada similar, es podria haver assenyalat un penal de Bailly sobre l'ariet. Aquí s'ha acabat Caicedo perquè els seus herculis músculs li han jugat una mala passada i ha hagut d'abandonar la gespa.

Joc de bandes

Descartades les possessions llargues –cosa estranya en un equip amb tan bon peu per al futbol com el de Marcelino–, tots dos s'han bolcat a les bandes. En el Vila-real demanava pas per l'esquerra un Denis Suárez que agitava el partit des de la seva parcel·la i que es recolzava en Jaume Costa, pertinaç a doblegar-se i a treure centres amb verí que ha buidat a temps la saga blanquiblava. I a l'Espanyol s'ha subratllat Asensio per la dreta, sempre elegant en la conducció i en la passada; i s'ha reivindicat Burgui per l'esquerra, profund, xuclador però hàbil al cap i a la fi, ja que s'ha inventat un tret des de la frontal de l'àrea que només el pal s'ha atrevit a escopir i després un centre als dominis d'Areola que ha fet l'estàtua i també quan Moreno ha posat la bota per marcar.

El gol ha fet perdre el nord al Vila-real, afectat per l'ànsia explicada en males passades i pitjors controls, en atacs estèrils i nervis en la composició des de darrere. Al contrari que l'Espanyol, que no ha negociat en el seu assetjament intens després de la pèrdua i que fins i tot s'ha desplegat amb parsimònia amb la idea de cantar una cançó de bressol al duel. Però l'ardit els ha fallat perquè quan ja es creia que la primera pedra del nou projecte arribaria amb un triomf sota els braços, han aparegut Musacchio i el seu cap. Agua gelada per a l'Espanyol i un caramel per al Vila-real.