Independència i antinacionalisme

1. Ramón Vargas Machuca, en aquest mateix diari, atribuïa l'"embolic" en què estem ficats, entre altres circumstàncies, a "una consciència nacional escindida i vergonyant que els espanyols arrosseguem des del final de l'experiència colonial". I tot seguit denunciava a Catalunya "la conscienciosa labor dels missioners del credo nacionalista i un formidable exercici d'hegemonia que per la seva eficàcia sorprendria el mateix Gramsci". És a dir, en un mateix paràgraf, el que Vargas Machuca troba a faltar a Espanya (una consciència nacional unificada i orgullosa) li sembla horrorós que pugui donar-se a Catalunya. Aquest és el punt que em desconcerta sempre del discurs crític amb el sobiranisme català: el que es presenta com una cosa ominosa a Catalunya és el mateix que sembla normal si es tracta d'Espanya (l'hegemonia ideològica del nacionalisme). I d'això es dedueix que en alguna cosa tenen raó els independentistes: la qüestió rau en l'Estat. El que es considera inadmissible en el nacionalisme sense Estat resulta perfectament natural en el nacionalisme amb Estat. Si Catalunya el tingués ningú objectaria l'hegemonia nacionalista. Algú pot pensar que el nacionalisme francès, potser el més reconegut dels que regeixen a Europa, no va ser el fruit d'un aclaparador procés d'hegemonia? Hi ha dues vares de mesurar el nacionalisme: segons tinguin Estat i segons no en tinguin. En realitat, el nacionalisme dels que no tenen estat és subversiu perquè posa en evidència el nacionalisme dels que el tenen i amenaça el seu poder. Això és el que indigna.

2. Comparteixo moltes de les crítiques al nacionalisme. Tot discurs nacionalista busca la inefabilitat, intenta situar-se, com les religions, en el pla en què el fonament del discurs no és susceptible de crítica: la voluntat de Déu o l'essència de la pàtria. La realització de la nació està per sobre de qualsevol altra consideració. Ja vindrà el moment de les discrepàncies ideològiques, deia Artur Mas a TV3. Com si l'independentisme no fos una ideologia, com si fos d'una naturalesa superior. Independentisme i nacionalisme són ideologies com les altres. I tenen, com totes, una tendència purificada a imposar-se hegemònicament en la societat. La història d'Europa des del 1979 ha estat el procés de construcció d'una hegemonia neoliberal-conservadora en la societat que determina per complet les polítiques vigents. No descobrirem ara que la lluita pel poder polític és inseparable de la lluita per la capacitat normativa sobre la societat. Tota ideologia és susceptible de crítica, i el nacionalisme (com les religions) no pot pretendre en una societat lliure escapar-ne, però això val per a tots, no només per als nacionalismes sense Estat. I quan el PP, el PSOE i Ciutadans coincideixen en una de les anomenades línies vermelles (cap concessió al sobiranisme català), algú dubta del caràcter hegemònic del nacionalisme espanyol com a ideologia de defensa de la unitat de l'Estat, és a dir, d'un determinat repartiment del poder?

3. Hi ha detalls que s'escapen del monòton discurs antinacionalista. Primer, la presumpta hegemonia del sobiranisme a Catalunya té molt de mite. Si "l'exercici d'hegemonia" hagués estat tan eficaç, en aquest moment l'independentisme no s'estaria barallant per la investidura perquè disposaria d'una amplíssima majoria absoluta. S'oblida, per exemple, que l'audiència de TV3 és de gairebé un 13%, és a dir, que l'aclaparadora majoria està en mans de les cadenes espanyoles i que només dos dels diaris que es publiquen a Barcelona poden situar-se a l'àrea independentista. Solament a la ràdio el sobiranisme podria considerar-se hegemònic. Segon, fenòmens com el renaixement de l'independentisme català no estan al marge de la lògica de la globalització, no només perquè les xarxes socials el primer que reforcen són les relacions més properes, sinó perquè enfront de l'entelèquia de la comunitat global, és en l'àmbit més local on, per bé i per mal, apareixen noves vies de creació d'espais comunitaris. Tercer, si el nacionalisme sense Estat és perniciós i el nacionalisme amb Estat és un marc natural de convivència, l'Estat propi és potser la millor forma d'eliminar el nacionalisme dolent? La doble vara de mesurar de certa crítica del nacionalisme, en el fons, és un argument a favor de la independència.