Davant la crisi del PSOE

Les eleccions del 20 de desembre van deixar maltractat el sistema bipartidista que ha predominat a Espanya en les últimes dècades i van castigar molt durament els dos partits que s'han alternat de forma continuada al poder. Encara que va ser el PP el que més pèrdua de vots i escons va patir, també el Partit Socialista es va anotar una forta derrota, amb prou feines pal·liada pel fet que es va mantenir com a segona força política.

No obstant això, mentre al PP aquest fracàs està sent digerit internament —de moment— sense soroll, al PSOE s'ha desencadenat un conflicte intestí que amenaça amb afegir al càstig imposat pels electors una pena complementària, resultat de la incompetència i insensatesa dels mateixos dirigents socialistes.

En alguns moments, l'espectacle que estan donant els líders del PSOE, com ha reconegut algun d'ells, no només està soscavant la possibilitat que puguin arribar a plantejar un Govern per al canvi, sinó que està posant en perill la mateixa supervivència d'un partit amb més de 100 anys d'història.

Quan més falta fa sensatesa davant l'adversitat, més desorientat i frívol es mostra el partit que ha governat a l'Espanya democràtica durant més de dues dècades i ha fet el canvi polític més gran de la història d'aquest país. No tenim res en contra de les lluites pel poder dins d'un partit, però cal encertar en el moment i les circumstàncies en què es duen a terme perquè no acabin perjudicant els interessos de tothom.

El primer és llegir bé els resultats des del 2011 i forjar un projecte que il·lusioni els ciutadans

Per fer front a la seva crisi, el PSOE ha de, en primer lloc, llegir acuradament els missatges dels electors des del 2011, i especialment el del passat 20 de desembre, per buscar una resposta capaç de tornar a il·lusionar, al voltant d'un projecte progressista modern, els ciutadans: aquests consideren —les urnes ho van deixar clar— que el PSOE no té actualment aquest projecte, i el van condemnar de forma inequívoca a romandre a l'oposició.

Des d'aquestes pàgines hem defensat la legitimitat que s'intenti conformar una majoria alternativa en el cas que el primer encarregat de formar Govern, Mariano Rajoy, fracassi. La irresponsable actitud de Podem, que ha establert una línia vermella indiscutible en la seva absurda reclamació del dret d'autodeterminació, fa impossible qualsevol especulació sobre una majoria d'esquerres, ja de per si mateix molt difícil d'administrar per a un partit socialista amb 90 diputats.

El descart d'aquesta alternativa no significa, no obstant això, que el PSOE no tingui poderoses cartes a jugar en aquesta confusa i inquietant conjuntura. I és precisament en aquesta situació quan més es troba a faltar un partit unit i amb una estratègia ben definida. Fa menys de dos anys, el PSOE va triar líder i candidat a la presidència del Govern. En condicions molt difícils, Pedro Sánchez ha complert dignament amb la tasca que se li va encomanar, alternant errors amb alguns encerts que s'han vist indiscutiblement eclipsats pels mals resultats. Si el partit creu que ja no és la persona adequada i entén que es requereix un relleu, si aquesta és la posició de la majoria, que s'habilitin els mecanismes per a la presa de decisions i es procedeixi. Però si no és així, si assistim a escaramusses, a temptejos i duels per comprovar l'estat de forces de cadascú, és necessari posar-hi fi i restablir al més aviat possible la unitat al voltant del líder existent. És insostenible un lideratge al qual s'ha lligat les mans i privat dels instruments per encarar amb autoritat la difícil fase en què es troba la política espanyola.

Per evitar una deriva autodestructiva fa falta un partit unit i una estratègia ben definida

Ningú tret del PSOE està autoritzat a decidir qui ha de dirigir-lo. Són els militants o els votants els que tenen a la seva mà posar i treure candidats, seguint els protocols interns. Per debatre aquestes qüestions, hi ha els òrgans de direcció. No obstant això, és necessari cridar l'atenció sobre la deriva autodestructiva en la qual podria entrar el PSOE si no es resolen aquestes lluites que, lluny de solucionar els problemes, els multipliquen de forma exponencial. Sobretot en un moment en el qual ha irromput un nou partit, Podem, que busca l'hegemonia de l'esquerra amb moviments tàctics capaços d'absorbir tant els votants de l'esquerra radical com els socialdemòcrates.

La pregunta urgent que han de fer-se els socialistes és si existeix o no algun candidat alternatiu que millori la confiança del partit amb els ciutadans, si està disponible i si té els suports suficients en un hipotètic congrés. Si és així, que qui sigui faci un pas al capdavant amb totes les seves conseqüències. Si no, tots els dirigents haurien de donar suport de forma unànime i decidida a l'actual secretari general i donar-li l'oportunitat de fer funcionar la situació, amb acords raonables amb forces situades a la seva dreta, a la seva esquerra i a la perifèria.