Mas i el cop de porta

L'ànima urbana de la CUP s'ha imposat a la rural. Els vots de Barcelona, Baix Llobregat i Vallès Occidental, les àrees dures de la crisi a Catalunya, s'han pronunciat majoritàriament en contra de la investidura d'Artur Mas en les seves respectives assemblees territorials. A aquestes, s'hi ha sumat el sector més esquerrà de la formació. Qui més ha patit el pes de la crisi s'ha rebel·lat –com passa amb qualsevol electorat europeu– contra l'eventualitat que el líder que durant els últims anys ha multiplicat les retallades en sanitat, educació i serveis socials, el gran apologeta de la doctrina business-friendly, encapçalés el moviment cap a aquesta màxima expressió de la justícia social que, segons els seus valedors, pretén ser la independència. La bandera, en aquest cas, no ha tapat el que amagava sota.

La gran paradoxa del moviment sobiranista majoritari, el que capitalitzen Convergència i Esquerra, ha estat presentar el procés independentista com a obra coral però, alhora, entossudir-se a defensar la singularitat insubstituïble del lideratge d'Artur Mas. La CUP ha rebutjat per escàs marge aquesta desproporcionada tesi i, a la vegada, ha liquidat la fórmula de Junts pel Sí. La coalició entre Esquerra i Convergència serà difícilment repetible. Els republicans d'Oriol Junqueras estan desitjosos d'hegemonitzar un moviment sobiranista que ha vist aquest cap de setmana polvoritzat el seu full de ruta cap a la independència unilateral.

Esquerra vol provar fortuna i desempallegar-se (sense costos) del passat de corrupció i retallades que encarna Convergència. Canvia tot l'escenari polític, hi haurà relleu en protagonistes i partits si els republicans no tornen a incórrer en els errors del passat i a cedir la primogenitura del moviment al pujolisme.

En el camí cap a la decisió de la CUP, l'Assemblea Nacional Catalana ha perdut del tot la innocència neutralista, després d'haver perdut no pocs bocins pel seu suport a Mas. Canviaran moltes coses, però el vot independentista –això ha de tenir-ho clar el conjunt d'Espanya– ha arribat per quedar-se, no és una realitat que es pugui obviar, almenys si tots fan de don Tancredo.

I Mas? El final previst per al líder de CDC, la conducció del poble triat cap a la independència, no ha pogut ser. El president en funcions de la Generalitat tindrà setmanes per reflexionar sobre si es presenta o no, però CDC o el nou partit refundat –per oblidar l'embargament de 15 seus, el cas 3% o el cas Palau– ho tindrà difícil. Molt més que després de les eleccions del 27-S.