Un ‘màrtir’ buscant sobreviure

La política catalana gira al voltant d’Artur Mas, que començarà el 2016 com a president en funcions. El líder de Convergència, adorat per uns i rebutjat per d’altres, ha passat un any convuls, d’alegries i sobresalts. La justícia el persegueix per la organització del 9-N, amb una imputació que comparteix amb l’exvicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’Educació Irene Rigau. Mas s’ha investit de màrtir, clamant que ho ha fet tot pels independentistes. La casualitat, o una mala previsió dels jutjats, va voler que fos un 15 d’octubre, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, el dia en què el president va haver d’anar a declarar. Ho va fer amb tota la pompa possible, donant-se un bany de masses i amb els alcaldes independentistes fent ben visible la seva vara per acabar de donar èpica a la seva declaració.

El suport al carrer però, no s’ha traduït en majoria a les urnes. Després del 9-N, Mas va plantejar avançar les eleccions per convertir-les en un plebiscit. El president va començar l’any posant pressió a Esquerra Republicana, tot intentant frenar el creixement del partit a costa de CDC. Va defensar la constitució d’una llista conjunta en la qual, aparentment, el seu protagonisme era un aspecte menor. “Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar; és a dir, puc ser el primer o puc ser l’últim. No hi ha condicions personals”, havia plantejat el 25 de novembre del 2014 en una conferència al Fòrum. Res més lluny de la realitat.

Mas va aconseguir mantenir el debat de la llista única viu quan la resta de partits el donaven per tancat. Al juliol, es va reunir amb tots els agents sobiranistes (Esquerra, CUP, ANC, i Òmnium) per acordar una fórmula electoral. Partits i entitats, excepte Convergència, estaven d’acord que una candidatura sense polítics, formada per la societat civil, convertiria el 27-S en un plebiscit sobre la independència. Però el president, fent valer la potestat de convocar eleccions, va llançar un avís: o hi havia llista amb ell o no hi hauria eleccions anticipades. La CUP es va aixecar de la taula, l’ANC s’hi va arrenglerar i ERC s’ho va empassar. A canvi de cedir, els republicans aconseguien que Mas no anés de número u a la llista. Maquillatge electoral sense efectes pràctics: situat al quart lloc de la candidatura per darrere de Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals, el líder de Convergència tenia reservada per a ell la presidència de la Generalitat.

La coalició, però, va quedar lluny de la majoria absoluta, i Junts pel Sí depèn dels vots de la CUP per governar. La formació anticapitalista va posar des del principi una condició molt clara: no volia que Mas fos president. El líder de CDC ho ha intentat tot per fer-los canviar d’opinió: ha devaluat part dels seus poders en una presidència coral, ha obviat tot el seu programa econòmic amb un pla de xoc social que promet desfer part de les seves mesures de govern, i està disposat a anar a unes noves eleccions —de resultat incert per a una CDC en crisi— abans que cedir el poder a algú altre. Mas deia fa un any que no hi havia condicions personals, però ara mantenir-se a la presidència és l’única condició que posa per seguir endavant amb el procés.