La tasca dels socialistes

A mesura que transcorren els dies, la mirada de les combinacions polítiques s'ha anat dirigint amb més insistència cap a l'opció per la qual podria passar qualsevol solució d'estabilitat per a aquest país després de les eleccions generals del 20 de desembre. Aquesta opció és, de fet, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), sense la participació del qual sembla impossible un Govern de qualsevol signe a partir de les dades electorals i dels escons obtinguts per cadascuna de les forces que van concórrer als comicis.

Ja vam dir en el seu moment que no és al PSOE, sinó al Partit Popular, el partit més votat, a qui li correspon primer intentar formar govern, i que qualsevol altra iniciativa ha d'esperar primer al fet que el president en funcions, Mariano Rajoy, certifiqui que no és capaç de trobar una majoria que li permeti continuar en el poder, cosa que no es pot descartar d'entrada.

La nostra insistència que es compleixin les etapes previstes en aquesta democràcia, que s'avanci pas a pas, té la finalitat de donar més legitimitat a qualsevol solució a la qual s'acabi arribant. Qualsevol precipitació a l'hora de formar aliances pot deixar una sensació de maniobra extrademocràtica que afebleixi el Govern que en sorgeixi. Dit d'una altra manera: ningú pot obligar el PSOE a donar ja els seus vots al PP amb l'excusa de la necessària estabilitat sense permetre que abans cadascun dels dos principals grups parlamentaris busqui les seves pròpies majories.

Especificat aquest context, és cert que el PSOE és una peça cabdal. Els socialistes s'enfronten a la realitat de no haver obtingut en absolut un bon resultat a les urnes, fet que ha destapat les tensions internes ajornades a causa de les eleccions. Això obliga a mirar amb atenció el que passa dins d'aquest partit, que dilluns afronta una delicada reunió del comitè federal després d'un intercanvi de declaracions crítiques entre els seus dirigents.

Sembla que hi ha un grau d'acord molt elevat sobre el rebuig a donar suport a la investidura de Rajoy, en primera i en segona instància, en coherència amb el compromís electoral. També s'han manifestat reticències internes molt serioses a qualsevol intent de negociar amb Podem, almenys mentre Pablo Iglesias exigeixi el referèndum que ell defensa per a Catalunya.

Però la presidenta andalusa, Susana Díaz, i altres barons territorials del PSOE s'oposen al fet que Pedro Sánchez tingui marge per negociar aquest assumpte. I el mateix secretari general intenta reduir les tensions assegurant que no negociarà mai res que posi en joc la unitat d'Espanya.

Els dirigents socialistes no haurien de propiciar una ruptura interna ni anticipar excessivament els passos que s'han de fer fins a les votacions d'investidura. Ni el secretari general ha d'actuar mitjançant fets consumats ni els dirigents territorials han d'exacerbar les tensions fent que es comprometi la presència del PSOE en el sistema polític espanyol. Cal anar amb compte de no fer passos en fals.

És veritat que la seva situació és difícil a causa de la gran quantitat de vots que Podem i Ciutadans han esgarrapat a l'antic electorat socialista —sobretot el primer—, la qual cosa planteja al PSOE una competència inèdita des de la recuperació de la democràcia a Espanya. D'aquí ve la necessitat absoluta que té aquest partit de definir un projecte autònom, sense el qual tindrà molts problemes per enfrontar-se amb èxit als seus potents competidors en una eventual repetició de les eleccions, mani qui mani al PSOE i sigui qui sigui el seu candidat en aquesta circumstància.

Als ciutadans, en qualsevol cas, els interessen menys les lluites pel poder intern que aclarir si el PSOE continua sent un partit essencial de Govern, i si col·lectivament té la veritable voluntat d'ocupar una posició central en els intents de donar estabilitat política a aquest país.

Pedro Sánchez necessita comptar amb els dirigents territorials, i aquests no guanyen res desestabilitzant el secretari general com si estiguessin ja en l'última casella abans de la repetició d'eleccions i de la celebració d'un congrés en què, aquí sí, haurà de dirimir-se la batalla pel poder intern. Cal que hi hagi un PSOE fort i no dividit en lluites intestines.