Nadal: “El tennis encara em fa feliç”

Aquest 2015 que s’acaba, Rafael Nadal (Manacor, 29 anys) ha topat amb un adversari insòlit. No era a l'altra banda de la xarxa, sinó a la seva ment, al bastió del seu extens reguitzell d'èxits. Per primera vegada, la seva armadura psicològica ha estat vulnerable a l'ansietat i els nervis, dos termes desconeguts fins fa poc al seu diccionari. Malgrat la muntanya russa emocional i les derrotes, més freqüents de l'habitual, el guanyador de 14 grans premis mai gira la cara davant l'adversitat i ara afronta l'any que s’apropa refet, amb símptomes esperançadors de joc. L'entrevista transcorre en la intimitat del vestidor del protagonista a l’O2 de Londres, després de caure contra Novak Djokovic en l'última edició de la Copa Masters.

Pregunta. Ha estat un any molt difícil per a vostè, però al final l’ha tancat en línia ascendent, en clara progressió. Confiava realment a poder revertir la situació?

Resposta. Malgrat que les coses vagin malament, jo sóc sempre una persona positiva i sempre espero que les coses puguin millorar. Evidentment, a mesura que passaven els mesos i els tornejos que en teoria eren favorables per a mi, i no aconseguia treure bons resultats, tot s'anava complicant una mica més. He treballat molt per canviar les coses i curiosament tot ha millorat en el tram final de l'any, que habitualment acostuma a ser el més difícil per a mi.

P. Ha passat per tota mena de circumstàncies i lesions al llarg de la seva carrera, però aquesta ha estat la temporada en què ha après més?

Aquest any, cada error m’ha perjudicat més i m’ha fet fallar el triple

R. No, i ara. No acostumo a seguir totes aquestes coses que es diuen i que en realitat són tòpics. S'aprèn tant de les coses bones com de les dolentes, el que passa és que sempre és molt millor aprendre de les bones. Un aprèn de les dolentes quan normalment no té els peus a terra, quan no sap bé d'on ve o com ha arribat fins aquí; jo més o menys ho he tingut clar sempre, motiu pel qual crec que he anat aprenent al llarg de la meva carrera tant de les situacions positives com de les negatives. Però, en realitat, durant aquest any no he pogut aprendre gaire sobre el tennis; això sí, mentalment he tingut circumstàncies noves per a mi, diferents de les que havia tingut sempre.

P. Com s'explica aquesta “lesió mental”, com vostè l’anomena?

R. Són sensacions que en un moment concret són difícils d'entendre per a un mateix, però que passen. Al final, l'única cosa que queda és acceptar el problema i treballar per trobar-hi una solució. M'ha costat, he trigat mesos a capgirar la història, però també arriba un moment lògic en què un es relaxa i diu: “Bé, vaig a jugar a tennis, perquè no m'he oblidat de jugar a tennis, oi? Més que un tema sobre el tennis ha estat una qüestió mental. Amb això, és impossible que un pugui jugar bé a tennis.

P. A la gent li costa entendre que a hores d'ara Nadal pugui tenir dubtes o por sobre una pista. Per què ara, prop de la trentena?

R. No és por. Si fos por no estaria avergonyit de dir-ho, perquè no sóc una persona que temi reconèixer aquestes coses, però no és por. És una situació estranya de descontrol: la respiració, el temps. Quan un té descontrol sobre la respiració i el temps, i entendre com ve la pilota o com botarà, és perquè mentalment té una acceleració; això és tot una conseqüència de l'ansietat. Que com pot passar a hores d'ara? Suposo que les lesions hi influeixen i també el fet de tenir sempre l'autoexigència de voler buscar el màxim... Així, les coses se’t compliquen. He parlat honestament durant tot l'any sobre què m'ha passat, de les meves sensacions, però sense cap drama. Al final, dins de tot el que ha passat aquest 2015, sóc el número cinc del món i això òbviament no pot ser dolent.

Era una situació molt estranya de descontrol, acceleració i ansietat

P. En alguna ocasió ha parlat de l'acceptació de l’error. Li costava aquest any acceptar els errors més que de costum?

R. Normalment m'he acceptat els errors. Aquest any, més que no acceptar-me els errors ha estat un tema mental. Quan un té un problema mental, accepta menys les situacions; però no és que les accepti menys o pitjor, sinó que senzillament no pots analitzar-les bé, amb claredat. No és que no acceptés els erros, sinó que cada error em perjudicava molt; aquest any, cada error em feia fallar tres vegades més. La fallada, mentalment, m'ha generat una desconfiança molt més gran del que era habitual.

P. Amb vostè, el problema pot venir del fet que durant molts anys ha normalitzat el que era extraordinari. És això?

R. Potser per vostès, els periodistes, però per mi, no. Jo sempre he tingut molt clar com de difícil és tot el que he aconseguit i sempre ho he valorat molt. Arriba un moment que segons quines victòries es converteixen en una rutina, en una normalitat, però no és una sensació bona perquè al final totes les victòries són importants. El fet de passar una mala època fa que després totes les victòries tornin a ser més importants i t'alegris més per cadascuna, encara que siguin petites. En aquest cas, estic content per com han anat les coses i de com he acabat l'any. De l'única cosa que tinc ganes és de seguir treballant, perquè tinc molta il·lusió i perquè ara les meves sensacions són molt bones.

P. Va deixar en algun moment de creure en si mateix?

R. Però, què és deixar de creure en tu mateix?

P. Perdre la confiança en un mateix i en el que fas.

R. Bé, tothom deixa de creure en un mateix momentàniament. Són frases fetes, però la realitat és que tothom té dubtes i quan les coses no surten com un vol, és clar que deixes de creure en tu mateix, és clar que no tens confiança! T'ho preguntes: “Mai tornaré a jugar bé?”. És una possibilitat; ara, jo sempre he tingut la confiança que en un moment o altre podria jugar al meu millor nivell. Jo era conscient que tenia un bloqueig mental, més que tennístic. El problema és que amb un bloqueig mental és impossible desenvolupar el teu tennis. Tot i així, malgrat tots els problemes, de tot, he anat competint i superant petites barreres, guanyant partits. Bé, m'he mantingut. En un any que ha estat complicat he acabat el cinquè del món. El que passa és que fa 20 anys, ser el cinquè del món a Espanya era una cosa fantàstica i avui dia és una cosa molt petita. D'acord. Al final, són 11 anys seguits acabant entre els cinc primers, que no sé si ho ha fet ningú fins avui... Així que és una cosa important. En un any dolent, és important tenir la motivació de valorar les petites coses. No m'he enfonsat en cap moment.

P. Han estat justos amb vostè?

R. Justos o no... La justícia és relativa, en funció de si l'analitzem des de la seva manera de veure-ho o des de la meva. No m'agrada aquesta paraula. És el que és, ha estat el que ha estat i quan ha estat bé ha estat molt bo i quan ha estat dolent tampoc ha estat massa dolent, no? Jo em sento molt ben tractat pel meu país, em sento estimat. Accepto les crítiques, sempre que siguin amb respecte, evidentment. Les professionals les accepto; ara, les personals, si n'hi ha, les accepto menys, perquè acostumo a tenir un comportament adequat dins i fora de la pista. No sé si n’hi ha hagut o no, perquè no les llegeixo... Jo ho assumeixo quan jugo malament, perquè sóc el primer que ho dic. Accepto la crítica professional i la personal també, però sempre que hagi fet alguna cosa malament.

P. Doncs Manuel Pezzi, portaveu socialista, va dir que a vostè li interessa més anunciar calçotets que jugar la Copa Davis amb Espanya.

R. Cap problema. Al final, cadascú és lliure de tenir les seves opinions, però sempre amb respecte. Cadascú segons el que pensi. No cal entrar en segons quin tipus de coses, perquè al final jo intento tractar amb respecte la gent i espero el mateix dels altres.

P. Quan han anat mal dades ha notat més o menys suport dels aficionats i de la seva gent?

R. Generalment sento el suport i l'afecte de la gent. Sóc una persona bastant familiar, els meus amics són els meus amics de tota la vida i tinc companys per tot el món. Realment tampoc espero més del que hi ha, companyonia i una bona relació. Jo sé qui són els meus amics i la meva família; fora d'això, tinc molt clar què li interessa a la gent de mi. No és el Rafa Nadal persona. L'interès sobre mi és pel que jo faig, no per ser Rafa Nadal, ciutadà de Manacor; és per ser Rafa Nadal, tennista, número X del món. Jo tinc molt clar per què em volen veure o per què s'interessen per mi. És pel que he fet i pel que he representat durant tots aquests anys, no perquè jo, Rafael Nadal, sigui una persona especial. Sóc especial dins de la pista, però a fora sóc un ciutadà més, com qualsevol.

Sóc especial a la pista, però a fora només sóc un ciutadà més

P. S’ha arribat a cansar alguna vegada de ser Rafael Nadal?

R. Tothom es cansa alguna vegada d'un mateix. Segur que alguns dies vostè es cansa de la feina que fa, com jo em canso alguns dies de la meva, de les coses que comporta. El que passa és que això, encara que momentàniament em cansi, no fa que deixi de fer el que crec que he de fer, que és atendre la gent que s'interessa per mi, que m'ajuda i em fa costat. Sóc súper conscient que sóc un gran privilegiat de la vida per tot el que em passa, per tot el que tinc i per tot el que m'ha passat.

P. Després de caure a Wimbledon va dir que els dos propers anys serien importants a l'hora de prendre decisions. Fins a quin punt són decisius?

R. No ho sé. En aquest moment crec que vaig dir que si seguia així, amb l'ansietat que tenia, acabaria per deixar de passar-m'ho bé. Quan un juga amb ansietat o sense alegria, no ha d'anar pel món sense passar-s'ho bé amb el que fa. El que passa no és un tema de nivell, sinó purament de felicitat. Els resultats afecten, però el que veritablement afecta és si un és feliç amb el que fa... i el tennis encara em fa feliç.

Cal valorar les petites coses. No m’he enfonsat en cap moment

P. Ja són molts anys en el circuit. Li continua omplint tot el que l'envolta?

R. La nostra vida és monòtona, però sí. Em costa menys viatjar ara que fa vuit anys. Quan sóc a Mallorca em costa marxar, però m'ha passat durant tota la vida, i també ara que en tinc 29. Abans tenia més la necessitat de tornar a casa quan estava entre gires, i ara he après a gaudir i a trobar els espais per passar-m'ho bé dins de la feina que tinc, entre tornejos i gires. Hi ha vegades que abans hauria tornat directament a casa i ara, pel tema dels canvis horaris, etcètera, un es pren la vida amb una miqueta més de pausa.

P. Si el dia de demà té fills, li agradaria que fossin esportistes d'elit?

R. L'esport és normalment un bon company de viatge. Els valors són els adequats: l'esforç, el treball diari i l'esperit de superació. No en tots els esports, però en segons quins el respecte cap als altres és una cosa que es té. Sóc un apassionat de l'esport. No sé què passarà en el futur, però si tinc fills, és clar que que m'agradaria que creixessin per la via de l'esport! Si són professionals o no, això ja depèn de les seves qualitats i la seva il·lusió.

P. No acostuma a aixecar el peu de l'accelerador. No desgasta massa tanta autoexigència?

R. La gent ha d'exigir-se a si mateixa. No crec que ningú estigui en condicions d'exigir res als altres. Jo no exigeixo res a ningú. Jo primer m'exigeixo a mi mateix i després començo a exigir als altres. Quan un fa tot el que pot no està obligat a fer més. Per exemple, jo segueixo el futbol, i si veig que l'equip que segueixo fa un desastre, però els jugadors han fet tot el que podien, no se'ls pot dir res. És lògic que la gent exigeixi, però és important tenir més autocrítica i menys crítica cap als altres.

P. El 2015 no ha tingut cap lesió ressenyable. Com es troba? Com encara el 2016 en aquest sentit?

R. Estic treballant més que mai, però sobretot a la pista, perquè el cos m'ho està permetent. Per mi físicament ha estat un any molt important, perquè no he tingut lesions i he pogut competir totes les vegades que he volgut, amb poques molèsties. Estic en un molt bon moment de forma.

Seguiré amb en Toni fins que ell vulgui i mentre  estiguem contents

P. De fet, hi ha els qui demanen que canviï d'entrenador, aquells diuen que amb un altre tècnic guanyaria més tornejos importants. Però vostè, amb en Toni fins al final?

R. No, no, no. Amb en Toni fins al final, no. En Toni, primer, fins que ell vulgui, i després, fins que els dos estiguem contents l'un amb l'altre. Amb el que jo mai no he estat d'acord és amb que tot just començar, quan comencen a anar les coses malament després d'un munt d'anys anant molt bé, s'assenyali les persones. A la gent li falta autocrítica i té massa crítica. No és per presumir, però no sóc d'aquests. Primer intento ser crític amb mi mateix, així que en aquest cas l'únic culpable que les coses no hagin anat bé aquest any sóc jo. L'únic culpable sóc jo. Els altres m'han ajudat i han fet les coses igual de bé que sempre.

P. Llavors, res de canvis?

R. Tinc un altre tècnic que és Francis Roig i crec que entre els dos fan una bona combinació. Un m'aporta unes coses i l'altre, d'altres. Amb en Toni tinc la confiança que em coneix millor que ningú. Ens coneixem des que vaig néixer i ell entén el meu joc millor que algú altre que no hagi estat seguint-me dia a dia.

P. Aquest any, en Toni i en Francis van estar junts a la gira asiàtica. Està previst que el segon tingui més pes a partir d'ara?

R. Normalment, en Francis sempre venia a Pequín i Xangai, el que passa és que aquest any van venir els dos. Van ser dues setmanes de feina molt bones, en les quals tots vam estar molt bé. Tant de bo hi pugui haver més setmanes així. Amb els dos es treballa bé i a mi personalment em va agradar molt. Existeixen possibilitats que la fórmula es repeteixi més vegades d'aquí d'ara endavant.

P. El 2016 és any olímpic. Després de no poder participar el 2012 ni ser el banderer, li genera una motivació especial la cita de Rio?

R. El primer que haig de fer és classificar-m'hi, aconseguir competir-hi, perquè el 2012 va suposar un moment molt difícil perquè no hi vaig poder anar. L'experiència dels Jocs és especial, així que sí, per descomptat: estic molt il·lusionat amb tornar a estar en uns Jocs.