Contra, sense, per a, amb Catalunya

Amb aquesta, són vuit les vegades en què els catalans han anat a les urnes des del 2010, quan Artur Mas va guanyar per primera vegada les eleccions autonòmiques i va anunciar que Catalunya iniciava la seva pròpia transició democràtica amb el propòsit d'exercir el dret a decidir. Han estat dues eleccions legislatives, dues de municipals, tres d'autonòmiques i una consulta alegal sobre la independència de Catalunya, que han sacsejat, fragmentat i modificat el mapa polític català, en un avançament de la transformació que ara acaba de produir-se en el mapa espanyol.

Mai s'havia votat tant a Catalunya i mai s'havia votat sota advertiments tan solemnes sobre l'efecte del sufragi per al futur. “El vot de la teva vida”, advertia la propaganda del Govern en les últimes autonòmiques, les que van ser convocades amb pretensions plebiscitàries. La història ha arribat cansada a la cita electoral d'ahir, després d'haver estat invocada una vegada i una altra per a signatures de documents, commemoracions, declaracions i naturalment crides a les urnes. Però al final ha arribat, encara que ha estat en unes eleccions espanyoles que superen en capacitat transformadora qualsevol elecció democràtica des de les del 1977.

En les condicions en què s'han celebrat els comicis generals a Catalunya, sense Govern i sense rumb clar del procés sobiranista, era evident que el seu resultat dilucidaria diverses incògnites. Sobre el lideratge del rupturisme a Catalunya, en favor de Podem, que supera llargament Esquerra. Sobre el lideratge del nacionalisme, en favor d'Esquerra i en detriment de la vella Convergència, imparable cap a l'autodestrucció, i només consolada pel zero absolut de Duran i Lleida, l'antic soci i ara arxienemic.

També s'ha dilucidat la força del dret a decidir, extensíssima en vots i en diputats catalans –i atenció!, espanyols– , i s'ha comprovat la inclinació del pendent en vots i diputats en què es llisca la independència. Aquests resultats són un consell oportunista per a independentistes: abans Mas que març, millor evitar la patacada a les urnes de març i fer Mas president, encara que estigui desqualificat i afeblit, que sigui un president agònic, un cadàver polític al capdavant d'un procés que es troba sota l'amenaça de ser absorbit per un procés més gran i més potent com serà la transformació renovadora de la democràcia espanyola.

L'aportació de Catalunya a aquesta transformació és notable, especialment l'impuls de canvi de la nova esquerra aglutinada per En Comú Podem, a l'estil del que va passar en la transició entre el PSC i el PSUC. Però no es tracta únicament d'una aportació des de Catalunya, sinó des del conjunt de la pluralitat hispànica, sense la qual no s'explica que Podem arribi a situar-se tan amunt, com a segona força en nombre de vots. Sense Catalunya no s'entén el resultat de Podem, però ara es tracta de saber quin pes tindrà Catalunya, és a dir, l'Espanya plural, en l'organització d'aquest paisatge transformat que avui s'obre davant els nostres ulls.