La importància de ser segon

“Si el districte és la província, hi ha un gran nombre de províncies amb un nombre molt petit de diputats a repartir en cadascuna, i quan això passa, la proporcionalitat, especialment si es fa servir el mètode D’Hondt, resulta literalment impossible. Així serà, per exemple, si en una província hi ha només tres escons com a màxim. I ens podem trobar que un partit que obtingui un percentatge del 30% o 35 % de vots, pel joc d'aquest sistema pot arribar a tenir la majoria matemàtica al Congrés. I ens trobaríem que una minoria tindria una majoria artificial que no correspondria a la realitat sociològica del país, i això ens precipitaria a un perill evident si la proporció no és estricta, correm llavors el greu perill del bipartidisme, o, més exactament, de la creació de dos grans blocs”.

El mateix 12 de juliol de 1978 que es va aprovar al Congrés el sistema electoral inclòs a la Constitució, el llavors portaveu del Grup Comunista, Jordi Solé Tura, ja va advertir des de la tribuna de les dificultats per complir la proporcionalitat considerant la província com a circumscripció. En totes les eleccions s'ha complert la seva profecia i aquest diumenge tornarà a passar, fins i tot més, perquè previsiblement ja no hi haurà tanta diferència en percentatge de vots entre quatre partits —PP, PSOE, Ciutadans i Podem— i, en canvi, els dos primers seran prevalguts en el repartiment d'escons. És a dir, allò que va anunciar Solé Tura fa més de 37 anys.

En aquest repartiment d'escons que preveu la Constitució, amb percentatges tan ajustats, és fonamental l'ordre en què queden els partits gairebé tant com el percentatge de vots que obtinguin. Dit d'una altra manera, si PP i PSOE segueixen sent els dos més votats tindran molta més diferència en nombre d'escons amb Ciutadans i Podem que en percentatge de vot si els resultats globals es mantenen uniformes en totes les circumscripcions. Els dos emergents necessiten superar el PSOE i alterar aquesta prelació per aconseguir més de 50 diputats en el màxim nombre possible de circumscripcions.

Podem i Ciutadans han anunciat que en hipotètiques negociacions per formar Govern després del 20-D inclouran com a determinant la reforma de la llei electoral.

Hi ha uns 28 escons que només poden repartir-se entre els tres partits més votats, amb dificultats notables perquè els vots del tercer es tradueixin en diputats i en què el que queda quart perd tots els seus sufragis. Per començar, hi ha dues circumscripcions, Ceuta i Melilla, amb un sol escó, amb un sistema majoritari en la pràctica i que acostumen a ser per al PP. Sòria és un cas singular amb dos escons a repartir entre dos partits. El PP en té gairebé segur un i l'altre anava al PSOE, però si Ciutadans aconsegueix superar els 15.000 vots de 50.000 en joc quedarà per sobre dels socialistes i serà per al partit d'Albert Rivera.

El bloc següent és el de les vuit províncies —Osca, Terol, Àvila, Palència, Segòvia, Zamora, Conca i Guadalajara— amb tres escons en joc, és a dir, 24 en total. Òbviament, el que quedi quart perd tots els seus vots en aquestes circumscripcions. El primer i el segon tenen assegurat un diputat cadascun a cada província i l'últim escó acostuma a ser per al primer tret que la diferència entre primer i tercer sigui menor al 13% aproximadament; en aquest cas, el repartiment no seria 2-1, com passa gairebé sempre, sinó 1-1-1. Són vuit escons a l'aire si Ciutadans o Podem superen el PSOE en el segon lloc.

Províncies mitjanes

Nou circumscripcions més —Lleida, Càceres, Albacete, Burgos, Salamanca, Lugo, Àlaba, Orense i La Rioja— reparteixen quatre escons. L'habitual és que sigui 2-1-1 i ara seria rar un 2-2. És a dir, el primer s'assegura dos escons, el segon un, el tercer pugna per un i el quart té gairebé impossible aconseguir diputat.

Hi ha vuit províncies amb cinc diputats —Jaén, Navarra, Cantàbria, Castelló, Valladolid, Huelva, Ciudad Real i León—. El repartiment habitual és de 2-2-1 o 3-1-1. És a dir, el primer se n'assegura dos i pot aconseguir-ne tres; el segon pot tenir-ne dos, el tercer gairebé se n'assegura un i el quart té molt difícil arribar a tenir-ne un. El quart partit hauria d'arribar al 20% dels vots per aconseguir un escó. A partir d'aquí, hi ha set circumscripcions que reparteixen sis escons —Còrdova, Tarragona, Girona, Guipúscoa, Toledo, Almeria i Badajoz— en les quals el normal és un 2-2-1-1. De nou ser segon és vital perquè amb menys vots que el primer pot igualar-lo a escons i malgrat que tregui escàs avantatge trauria un diputat més al tercer.

Entre set i 12 escons hi ha Tenerife, Saragossa, Pontevedra, Granada, Biscaia, la Corunya, les Balears, Las Palmas, Astúries, Cadis, Múrcia, Màlaga, Sevilla i Alacant. El repartiment aquí és més obert, però el primer pot assegurar-se fins a cinc escons en les més poblades i el segon gairebé tres en cadascuna.

Aquell llunyà 12 de juliol de 1978 un destacat diputat va llançar al ple del Congrés una profecia sobre el sistema electoral que s'estava aprovant aquest dia i que signaria ara algun dels partits nous i els crítics al model de representació actual: “Això porta al que, amb raó, s'ha anomenat la partitocràcia, el predomini dels partits, que no es converteixen en meres cadenes de transmissió, en mers promotors de candidats i de programes, sinó en els que realment monopolitzen el procés polític”. Paraules de Manuel Fraga Iribarne.