S’alça el teló...

Renovar-se o morir, una sàvia consigna que no tothom sap posar a la pràctica, perquè renovar-se no vol dir tirar-ho tot per la borda, sinó renéixer d’un mateix. Fa poc més d’un any, Artur Ramon obria un nou espai al pis superior de la seva galeria amb un conjunt molt triat, Memòria i Desig, amb la intervenció de Pedro Azara, que va escollir una cita de Terra gastada de T.S. Eliot que parlava del rebrot dels lilàs, entre l’hivern i la primavera. El Prodigi, l’exposició que acaba de cloure, continuava amb encert aquell tour de force amb un gabinet de curiositats que sorprenia a tothom, amb animals dissecats, autòmats, pintures trompe l’oeil del segle XVIII, gravats de Marià Fortuny i obres contemporànies de Joan Ponç, Evru —l’antic Zush—, Carlos Pazos, Yolanda Tabanera, Pablo Milicua o Marcel·lí Antúnez —de la Fura dels Baus—, de manera que renovava de forma bastant contundent i agosarada l’elenc habitual de moderns de la galeria. Una obertura que ara continua amb els subtils collagesd’Àngel Bofarull, presentats per Victòria Combalia.

Després de l’il·lusionisme d’El Prodigi, Ramon, a més de la revisió de l’obra de Bofarull dels anys 1990 al 2015, també aixeca el teló amb una tria, d’olis, gravats i dibuixos, dedicada al teatre, tant a l’arquitectura i al contingut —amb plànols, quadres, escenografies i figurins, que abracen del XVIII al XX—, com al concepte de la teatralitat en la composició. I és en aquest segon vessant on hi ha les dues obres més espectaculars. Una d’elles és el magnífic esbós de mural de Josep Maria Sert, pintat entre 1917 i 1920, Al·legoria d’Àsia, La Primavera, que formava part de Les Quatre Estacions, un encàrrec d’Arthur Boy Capel, el gran amor de Coco Chanel que va morir en un accident de cotxe just abans d’acabar-se l’obra; llavors va ser el Baró de Rothschild qui va assumir la comanda i la va fer adaptar per a la decoració del pavelló de caça del Château de Laversine. L’esbós encara és més interessant, potser, que l’enorme plafó acabat que es conserva juntament amb els altres al Museo Reina Sofía de Madrid. Les Quatre Estacions sobresurten de llarg de bona part de tota la producció de l’artista, feta a base de metres i metres quadrats de pintura marró i quilos de purpurina, per no dir-ho de la manera com Eugeni d’Ors blasmava de forma cínica i grollera l’obra del muralista català més internacional de la primera meitat del XX. En aquest esbós, que presideix de forma escenogràfica, comme il faut, la paret del fons de la galeria, Sert encara manté el colorisme exòtic, heretat del seu contacte amb Léon Bakst i els Ballets Russos de Serguei Diàghilev, amb els quals faria les realitzacions més reeixides i, en el fons, les menys reconegudes de la seva carrera artística. La composició d’aquesta al·legoria és delirant i molt ben resolta, i evidencia el gran potencial de Sert, que, de forma paradoxal, aniria assolint la fama in crescendo a mesura que li anava decreixent el talent, amb una producció, en general, tant quantiosa com adotzenada.

L’altre quadre espectacular és més aviat petit, un Mariano Andreu de 1942. Un oli que resum a la perfecció la seva obra de mitjan anys vint fins als primers quaranta, immersa en l’italianisme de Valori Plastici, amb un punt de vista molt personal i, a la vegada, amb unes sorprenents connotacions amb la pintura figurativa nord-americana coetània, en especial les dels també poc reivindicats Thomas Hart Benton i Paul Cadmus, amb els quals comparteix una concepció esbojarrada de l’espai. Amb Cadmus també comparteix l’estètica queer, tot i que en el pintor de Mataró sigui bastant menys explícita.

Just per aquest amanerament formal, Andreu ha estat deixat de banda en el discurs oficial de l’art català. Va ser-ho ja des d’un primer moment, quan estava triomfant a París i Londres en el món de l’escena. Un fet que ha propiciat que el Pompidou tingui un quadre rellevant seu, per desgràcia oblidat al magatzem. El MNAC, però, no en té cap, ni penjat ni guardat, malgrat que en vida, als anys cinquanta del segle passat, l’artista va llegar centenars d’esbossos, pintures, escenografies, objectes i cartells a la Junta de Museus, i aquesta, considerant que no eren dignes de figurar al Museu d’Art Modern, els va desviar de pet al Museu del Teatre, l’actual Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. D’aleshores ençà, els impertinents caniches de Mariano Andreu segueixen pesant figues en la foscor de les reserves mentre anhelen que, un dia o altre, algú els tregui a passejar de nou, ben empolainats, sota els raigs fulgurants de l’escenari.