La doble vida de l’agent doble

El dia 28 de desembre de 2014, en un hotel de Florència, monsenyor Ángel Lucio Vallejo Balda va perdre la virginitat.

Ho ha confessat ell mateix, davant la gendarmeria del Vaticà, com qui encén una esca sobre una pila de llenya seca. Es tracta d'un intent desesperat del sacerdot espanyol per justificar en la passió per una dona la seva traïció al papa Francesc.

Vallejo, de 54 anys, i la seva antiga amiga íntima, la relacions públiques italiana Francesca Immacolata Chaouqui, de 34, estan acusats per la fiscalia vaticana de sostreure i filtrar abundant documentació secreta sobre les finances de la Santa Seu. Uns documents als quals van tenir accés com a membres de la COSEA, una comissió instituïda per Jorge Mario Bergoglio per supervisar les finances de la Santa Seu, i que van acabar formant part dels llibres publicats recentment pels periodistes Gianluigi Nuzzi i Emiliano Fittipaldi, també inculpats pel Vaticà en un procés en què el judici oral s'inicia demà dilluns.

“Tot just després de ficar-se al llit amb Francesca Chaouqui”, assegura Antonia Zaccaria, l'advocada de confiança de monsenyor Vallejo, “el meu client se'n va penedir. Deia: ‘Déu meu, Déu meu!, què he fet?’. Però ja era massa tard. Ella va començar a pressionar-lo enviant-li missatges afectuosos al principi –‘per què no em fas cas? Em falten els teus petons’– i amenaçadors després –‘ets un miserable, un fracàs com a sacerdot i com a home!’. Des de llavors fins a la seva detenció, l'1 de novembre passat, monsenyor Vallejo va viure aterrit. Estava convençut que la màfia seguia els seus passos”.

L'advocada Zaccaria és al seu despatx de Prato, una ciutat al costat de Florència. Diu que fins ara ha guardat silenci per respecte a la instrucció del cas. Però que després de la decisió del Vaticà d'apartar-la, impedir-li la comunicació amb el seu client i designar en el seu lloc una advocada d'ofici, se sent amb llibertat per parlar. Antonia Zaccaria no nega la responsabilitat de monsenyor Vallejo en la filtració de documentació reservada –entre altres coses perquè la gendarmeria vaticana li va confiscar dos ordinadors i un parell de telèfons plens de proves–, però tracta de demostrar que en l'ànim del sacerdot espanyol no hi ha hagut mai trair el papa Francesc.

Una devoció per Bergoglio que l'advocada mira d'explicar d'una manera molt peculiar: “Monsenyor Vallejo no volia anar més enllà amb Francesca Chaouqui perquè estava casada. De fet, durant l'interrogatori, va dir una cosa molt bonica: ‘Entre ella i jo s'interposava la imatge del Papa quan deia que les dones casades no es toquen’. Què va fer llavors Chaouqui? Li va explicar que ella pertanyia als serveis secrets i que el seu matrimoni era només una tapadora. Fins i tot li va dir que les dents postisses superiors se les va trencar en una missió secreta. Vallejo s'ho va acabar creient. I el dia 28 de desembre, a Florència, va cometre la debilitat de ficar-se al llit amb ella. A partir d'aquí, ja no va tenir escapatòria. Francesca sabia moltes coses de Vallejo”.

No únicament Francesca. El fort de monsenyor Vallejo no ha estat mai la discreció. Des que va arribar a Roma el mes de setembre del 2011 –recomanat pel cardenal Antonio Rouco Varela a Benet XVI–, el sacerdot va cridar l'atenció per la seva afició a les festes, a la bona vida i als missatges de WhatsApp, un còctel sempre perillós per a un alt càrrec del Vaticà i molt més des de l'arribada del papa Francesc. “La seva actitud ens va deixar perplexos”, explica un alt prelat, “perquè si alguna cosa aprens en arribar aquí és a callar en tots els idiomes. Si cal anar a una recepció, s'hi va, se saluda a qui calgui saludar i es diu adéu; tota la resta ve del diable”.

Vallejo Balda no ho va entendre així, i encara que la cúpula a Roma de l'Opus Dei –la societat sacerdotal a la qual pertany– li va retreure en un parell d'ocasions la seva actitud, va seguir lliurat al luxe i les amistats perilloses. Quan els gendarmes del Vaticà van analitzar els seus telèfons, ja no els va caldre investigar res més. No només hi havia les fotografies dels seus excessos mundans, sinó la fluïda relació amb un parell de periodistes italians a qui va arribar a facilitar una clau perquè poguessin bussejar pels arxius del Vaticà. “És veritat”, admet l'advocada Zaccaria, “que Roma li va provocar una certa eufòria, es va sentir important, va sofrir una espècie de deliri d'omnipotència”.

Hi ha una anècdota que ho reflecteix. Tot just arribar al Vaticà, monsenyor Vallejo va creure que ben aviat el nomenarien bisbe, així que no només va anar a una coneguda sastreria a comprar-se els ornaments episcopals, sinó que en va presumir sense cap pudor. Allí segueixen, penjats a l'armari d'una casa buida propietat del Vaticà on Lucio Vallejo mai més hi tornarà.