Teatre sobre rodes

Durant el festival Grec 2015 de Barcelona, els espectadors van poder participar en una experiència ludicofiraire singular: un carrusel de cinc cotxes en l’interior dels quals es representaven cinc petits espectacles diferents. Els autors dels textos, procedents del camp de la narrativa, es van avenir a escriure una història que —conditio sine qua non— tingués lloc dins d’un cotxe. Carroussel recull, en una edició molt acurada, les cinc peces dramàtiques derivades d’aquesta proposta.

Com acostuma a passar en les iniciatives d’escriptura col·lectiva, de vegades amb uns requisits de gènere, temàtics, de personatges, d’espais o del que sigui, el resultat és desigual. En conjunt, tenen l’encert de traçar personatges i situacions amb poques pinzellades i, fent ús d’una llengua fluida i efectiva, abordar temes quotidians, de proximitat, des d’una òptica contemporània i des d’una estètica realista. Sovint, amb un distanciament irònic o humorístic i, en alguns casos, amb una calculada dosificació de la tensió, la intriga o el misteri.

‘Carroussel’, en especial els textos de Fonalleras i Serés, oxigena la dramatúrgia actual

Taxista, de Josep Maria Fonalleras, ofereix una visió escèptica i sarcàstica de la indústria funerària, pel seu caràcter espectacularitzat i mercantilista. Més trivial és La reclusa, d’Imma Monsó, que voreja el thriller de por i misteri per exemplificar la perversitat de les relacions amoroses. Tot trampejant amb prou feines la versemblança, Marta Rojals retrata a Punt mort el temps en suspens d’una parella després de patir un accident de cotxe. Passatgers, de Francesc Serés, exposa la precarietat del món laboral i les dificultats per trobar una feina digna. Tanca el volum Grecalònia, de Màrius Serra, que simula una visita guiada a una capital imaginària d’un país on no deixen conduir les dones. La crítica subreptícia al model turístic consumista i alienador que conté Grecalònia, aplicable al cas català com suggereix el títol, es perd entre jocs de paraules i jogasseres puerilitats.

Dels cinc textos, dos monòlegs i tres diàlegs, els més interessants són els d’abast crític, més acostats a la sàtira social: Taxista i Passatgers. El de Fonalleras dissecciona, en boca d’un conductor d’un taxi especialitzat en funerals, la pompa al voltant de la mort. Amant del poeta Maragall i coneixedor del negoci funerari, el personatge s’interessa vivament tant pel difunt com pels qui el vetllen. La peça de Serés acara un taxista desagradós, extenuat per les hores de feina, amb una noia que es guanya la vida fent malabars i venent el que sigui. Sense miraments, hi mostra una realitat incòmoda i, tot queixant-se de la seva passivitat, hi interpel·la el públic passatger.

La consistència literària, el dinamisme expressiu i la riquesa lèxica de les peces breus publicades a Carroussel evidencien, per contrast, la migradesa i l’esquifidesa d’alguns dels textos que escriuen bona part —no pas tots— dels dramaturgs actuals, de vegades parapetant-se en la col·loquialitat. Si bé aquests darrers tenen més hores d’obrador dramatúrgic i dominen més el codi, pequen, en canvi, d’una eloqüent pobresa lingüística en alguns casos molt preocupant. Essent així, doncs, la dedicació a l’escriptura teatral de poetes, novel·listes o assagistes podria contribuir qui-sap-lo a oxigenar i a sedimentar una dramatúrgia massa ancorada en fórmules estereotipades i d’una inquietant primor temàtica i literària.