Madonna segueix regnant

El públic ja picava de mans esperonats per certa impaciència, cosa natural tenint en compte que el retard en l'inici del concert era de quaranta-cinc minuts. Per entretenir l'audiència, un espontani va començar a fer passos de ball i salts a la part de darrere de la pista, sense camisa, en un gest d'erotisme inconscient i arrencant amb les seves evolucions els aplaudiments que van tapar el so del públic que picava de mans. Era qüestió d'entretenir-se. Riallades. Però els minuts passaven i ja no era qüestió de pensar en els retards provocats per les estrictes mesures de seguretat i el consegüent i detallat doble escorcoll de les 16.000 persones que accedien al Palau Sant Jordi de Barcelona per només dues portes –n’hi havia tres, però la policia, segons va informar el personal de porta del recinte, va ordenar tancar-ne una–. Malgrat tot, el públic era a dins a les 21.30 hores, però Madonna no sortia. I ja eren les 22.05. Cinc minuts més tard, el soroll de la gent que picava de mans es va convertir en esbroncada, però la música de fons seguia indicant que res s'alterava i en el teló una imatge de Madonna, amb cara d'èxtasi i amb els llavis vermells, abraçava una espasa que semblava de matador. Però, de sobte, a les 22.15, 75 minuts més tard de l'hora oficial d'inici del xou, Michael Jackson va sonar a tot drap. L'inici era imminent, l'espera arribava a la fi.

Llavors el Sant Jordi va retrunyir. Imatges projectades en tres pantalles, ella, la reina, i Mike Tyson, amb cara de repartir, van il·luminar l'escenari. Va sorgir una guàrdia personal de ballarins vestits de guerrers amb llances amb una creu a la punta i Madonna va baixar del cel cantant Iconic, vestida de vermell i negre. Els greus, reis de la nit, feien tremolar els cartílags i abans de dissipar-se l’efecte ja sonava Bitch I’m Madonna,mentre la pantalla es tenyia amb ventalls vermells. Madonna va saludar en castellà i abans de la tercera peça, Burning upes va alliberar mitjançant una estrebada del vestit vermell, va mostrar un cosset amb una peça semblant a una gorgera no prisada i les cames encabides en mitges i botes negres. Amb la guitarra va ocupar el centre de l’espai provocador que entrava a la pista des de l'escenari, acabat en forma de cor. A la seva esquena, els llums s'havien despenjat fins a arribar gairebé a la seva altura. Ningú es recordava ja de les cues, dels escorcolls i del retard. No es ponderarà mai prou la paciència i comprensió del públic musical.

Es va obrir llavors un breu racó d'iconografia religiosa. Unes monges pròpies del cinema porno van acompanyar la diva a Holy water, un capellà va aparèixer a Devil pray amb pintures religioses a les pantalles, i final del primer tram del concert. Madonna en estat pur, sense cap rastre de preocupació per al cos fibrat, evitant, potser perquè eren impossibles, demostracions gratuïtes de forma física. Vídeo a l’acte i directes cap a Body shop, amb nou vestit, retoc de pentinat i coreografia inspirada en els mecànics de cotxe –una carrosseria ocupava un lateral–.

Fins a True blue, vuitè tema, cap èxit. Potser per això va interpretar aquest veterà tema amb ukelele, envoltada per uns ballarins, homes, que va lluir com a mascotes mentrestant, ells, infantils, marcaven abdominals.

I d'aquí fins al final, més canvis d'escenari i coreografies per evidenciar que Madonna segueix marcant la pauta. So contemporani amb l'electrònica palpitant en cada cançó, reivindicació rabiosa del present –onze temes van ser de Rebel heart–, versions actualitzades dels seus clàssics –Like a virgin no es va reconèixer fins a l'entrada de la lletra–, domini d'escena evidenciat sense atabalament i una veu reforçada per art i màgia de la tecnologia van retornar al públic en el seu primer concert a Barcelona (avui és el segon) la icona femenina més destacable del pop.

L'elegància i el bon gust de l'espectacle, basat en una seducció que no era massa exagerada i no sembla forçada, va ser celebrada fins i tot amb la iconografia torera i flamenca de Living for love i La isla bonita. Després, Dess You up semblava gairebé una rumba. Amb Madonna, Barcelona va ser taurina.