El temps que ens queda

El valor d'Artur Mas com a polític es mesura ara mateix en el temps limitat que li queda, un període entre zero i 18 mesos, dels que per cert ja n’han transcorregut dos. Fa gairebé 30 anys que és en política i cinc com a president de la Generalitat, però el seu temps polític s'ha acabat o, per ser més precisos, ha estat taxat i limitat. Entre el zero, si la CUP aconsegueix imposar el seu designi sobre el qui –algú sense estigmes de la corrupció i de les retallades socials–, i el període màxim d'un any i mig, que el mateix Mas ha ofert reduir a la meitat en cas d'obtenir el suport cupaire mitjançant una moció de confiança que permetés descavalcar-lo.

L'encara president ha fet tot el que es pot fer per arribar fins aquí. Tots els polítics cometen errors, però Mas els ha comès en cadena, com si mai es cansés d'equivocar-se. Això sí, errors sempre aplaudits com si fossin heroïcitats per la seva fidel garde rappochée, més tossuda que el mateix líder.

Des del 2012, cada vegada que ha fet un pas decisiu ha comès un error dels que es paguen. Ho va ser passar de la reivindicació del pacte fiscal al dret a decidir en un tres i no res: es va acostar a la Moncloa amb el clar propòsit que l'hi rebutgessin per poder passar a la pàgina següent. El pacte fiscal recollia amplis consensos, fins i tot en territori del PP, i comptava amb un fort suport del món econòmic català. També ho va ser passar amb la mateixa velocitat del dret a decidir a la independència, deixant a la cuneta els 400.000 votants del procés participatiu del 9-N que no havien optat pel doble Sí.

Amb cada pas endavant, Mas ha anat virant cada vegada més a l'esquerra, primer aliat amb ERC, ara amb la CUP; i cedint en lideratge, cada vegada més compartit i difús, als altres dirigents, partits i associacions fins a aconseguir l'actual fórmula coral de la seva oferta a la CUP: un president desposseït amb tres àrees o vicepresidències i una moció de confiança a meitat del període pactat.

L'encara president ha fet aquesta proposta en posició obertament subordinada i després d'entregar com a prova de fidelitat una declaració de desconnexió que no s’aguanta per enlloc i li ha valgut les crítiques des de l'interior del seu propi govern i del seu partit fins a la més prestigiosa premsa financera internacional. Amb aquests nous errors ha llençat les dues claus que guarden les essències del poder presidencial: l'autoritat moral i la capacitat de dissolució del Parlament.

Quan un polític ho sacrifica tot, inclosa la dignitat, per mantenir-se en el càrrec, és que no mereix aquest càrrec al qual vol agafar-se com el nàufrag a la fusta flotant. Artur Mas és el temps que li queda i el temps que li queda és escàs amb tendència al no-res. No té més projecte que no sigui sobreviure, mantenir-se, perquè el seu projecte no és seu sinó que només pot ser el de la CUP. Ha arribat de ple a aquest punt delicat en què ja només sembla una nosa encara que ningú li vulgui dir.

La seva figura ha estat treballada aquests anys com si fos la clau d'arc del procés cap a la Catalunya somiada, de manera que a molts els sembla que si se'n prescindeix també quedarà destruït el somni. Aquesta reflexió pot ser creïble pels que encara conserven la fe en una resolució ràpida, feliç i reeixida del projecte, que no són pocs. Però ja s'ha fet evident pels que mantenen una visió freda i realista que aquest no és el cas i que l'independentisme només pot aspirar a consolidar les seves posicions i mantenir el capital acumulat en aquests anys de mobilització. També per aconseguir aquest objectiu més modest i mantenir viva la idea del procés, Artur Mas és un obstacle més que una ajuda.

Tampoc es pot pensar en una salvació des de l'oferta de Miquel Iceta. Una coalició com Junts pel Sí, construïda per a la independència, no pot convertir-se de la nit al dia en un grup parlamentari que doni suport a un programa de Govern autonomista amb l'auxili dels vots socialistes. Ni Esquerra ho permetria a Mas ni Mas s'ho permetria a si mateix.

El temps d'Artur Mas s’ha acabat, o és només una suma de pròrrogues i agonies sense sentit. L'única idea que pot fer-se del seu futur és abandonar l'aventura, declarar que ningú havia arribat tan lluny i oferir un ràpid relleu, abans que les urnes, amb més patiment i pèrdues, siguin les que facin la tasca obligada per aquesta victòria pírrica del 27-S que tant s'assembla a una derrota. El seu projecte ha quedat agostat i esgotat.

(Somos el tiempo que nos queda és el títol de l'obra completa de José Manuel Caballero Bonald i és un vers que es repeteix en un dels seus poemes inicialment titulat Bar nocturno).