Quatre gols de tots els colors

El Barça va segellar al Bernabéu una victòria històrica. Pot ser que sigui cert el que manifesten els jugadors del Barça, que el triomf a Madrid no sentencia la Lliga –encara no s'ha acabat ni la primera volta–, però el barcelonisme sap que Luis Enrique té raó: el 0-4 és “glòria”. És el que va dir després del partit l'entrenador asturià, que com a jugador i vestit de blanc va viure un 5-0, una maneta que va estar a punt de repetir-se dissabte. I això que ho va aconseguir sense Messi, que amb prou feines va jugar mitja hora i ho va fer sense accelerar, més participatiu des de l'eix que no pas resolutiu a l'àrea rival. “De vegades no surt, però aquesta vegada sí, va sortir bé”, va reconèixer l'entrenador, satisfet perquè el seu equip va quadrar una golejada de colors, molt heterogènia, i espectacular.

La primera diana va ser per a l'hemeroteca, ja que tots els futbolistes del camp a excepció del porter hi van participar. Macherano, abans de lesionar-se, va iniciar la jugada des del centre de la defensa. A partir d'aquí, Alba, Neymar i Piqué van combinar en camp propi fins a creuar la divisòria, moment en què Rakitic, Iniesta i Busquets es van entendre per traslladar l'esfèrica a la dreta, on va aparèixer Alves, que va llegir el moviment en diagonal de Sergi Roberto a la zona de tres quarts. Control orientat, conducció breu i passada en profunditat per al desmarcatge i l'arribada en velocitat de Luis Suárez, que amb l'exterior del peu va definir al pal contrari. Un total de 37 passades, el rècord de la temporada a la Lliga. Estil blaugrana en estat pur, que rebat la teoria que l'equip de Luis Enrique no elabora, sinó que es defineix per la contra. Tenint en compte el que s'ha vist al Bernabéu, el Barça és un pantone de colors i registres, com van fer palès també els altres gols. Juga a la carta.

Obsessionat amb la pressió, Luis Enrique va enviar els seus jugadors a l'àrea rival, sense por, de la mateixa manera que va avançar amb valentia la línia de la defensa gairebé fins al centre del camp. Però el futbol es va coure a casa del Madrid i allà, ben a prop de l'àrea de Keylor Navas, va aparèixer Iniesta davant dels nassos de Varane i es va veure com Busquets perseguia Kroos, quan el més normal és que el de Badia reculi i es fiqui entre els dos centrals. No és el que va passar al Bernabéu, perquè el Barça es va estirar, i això li va donar els seus rèdits, com va passar amb el segon gol. El Madrid va treure la pilota des del darrere, de Keylor Navas a Modric, que va córrer fins que la pressió de Luis Suárez li va retornar la pilota al Barça. “Estava previst”, diuen al cos tècnic. La pilota la va guanyar Busquets, que avançat com se li demanava –va seguir ordres tàctiques, una idea sorgida en els quilòmetres de bicicleta que fa el tècnic–, va passar-la al primer toc com acostuma a fer quan té l'esfèrica en camp contrari. Així es va activar Rakitic, que la va cedir també amb diligència a Iniesta, que amb una retallada va guanyar l'espai per conduir la pilota i provocar la reacció de dos defensors rivals, que van saltar alhora. Passada del 8 a l'esquerra, a Neymar, i gol del Barça.

Luis Enrique ja va renunciar des de la pissarra a jugar amb Munir o Sandro, apostant per Sergio Roberto, més físic, més tècnic, més del gust del conjunt que li va garantir “treball i control”, com va explicar després. I Sergi Roberto va respondre molt bé, fins al punt que també va participar en els dos últims gols, sempre amb un atac posicional del Barça amb ruptures des de la segona (o tercera) línia.

El FC Barcelona, en el tercer gol, va sortir amb la pilota jugada per la banda dreta, on van tocar i van jugar Alves i Sergi Roberto fins que Neymar va caure cap a dins com a fals punta per rebre la pilota. El brasiler va passar-la cap enrere a Rakitic, que, amb acceleració, la va lliurar a Iniesta, disposat a atacar des del perfil esquerre. Així, va tornar a combinar amb Neymar, que la va tornar d'esperó per al xutàs del capità, el gol que certificava la marca Barça. Futbol de posició, possessió, toc i arribades, ADN blaugrana.

El quart gol sí que va ser més semblant al tercer, amb Sergi Roberto altre cop com a palanca perquè va pujar l'esfèrica per la banda per després repartir-la de Messi a Alves i viceversa. El ball del Barça era abrasiu i Leo va voler participar en el festeig. Per això, va fer un reguitzell de driblatges entre tres rivals, va cargolar-se, i després va aixecar el cap per atendre la nova ruptura d'un fals davanter centre que aquesta vegada va ser... Jordi Alba! I el lateral, al primer toc, va deixar-la per a l'arribada de Luis Suárez, que va allargar el moment de la definició i va batre Navas quan ja estava vençut.

El Barça hauria pogut marcar més gols –tot i que el Madrid també, perquè Bravo, excel·lent, va treure almenys tres mans espectaculars–, però de tan sintonitzat com estava i davant les facilitats que li va oferir el contrari, se les va enginyar per tocar gairebé sempre fins arribar a la cuina rival. Li van faltar, doncs, xuts des de la mitjana distància, una petita tara en aquest curs perquè a la Lliga no s'ha estrenat en aquesta modalitat malgrat els 29 gols que comptabilitza. Sí que ho va aconseguir Rakitic a Europa contra el Bate. És un registre que li falta dins de tot el ventall de joc i gols que té, tal com va demostrar al Bernabéu.