Una colla trencada per la massacre

En Víctor tenia 24 anys. Divendres 13 era a la terrassa de La Belle Équipe celebrant un aniversari. Va ser un dels primers ferits que van rescatar els equips d'emergència després de l'atac indiscriminat dels terroristes. Però no va sobreviure la nit. És una de les 129 víctimes mortals dels atemptats que van fer vessar la sang al centre festiu de París i l'Estadi de França. La noia que celebrava l'aniversari va rebre un tret a la medul·la espinal i ha estat sotmesa a una operació de 20 hores. Continua ingressada. A una altra amiga d'aquesta colla que es coneixia de l'institut li han amputat un peu. A una tercera, la cama. Els tres amics restants sobreviuen amb els seus traumes.

El pare d'en Víctor, José Muñoz, antic col·laborador d'Anne Hidalgo a l'Ajuntament de París i ara delegat de la zona Euromediterrània de Suez, recorda un jove “ple d'optimisme, de projectes, curiós i educat en els valors republicans”. Un jove, sobretot, combatiu. “Com es diu en castellà, era un actiu”, diu Muñoz, fill d'exiliat. “Sempre va tenir aquesta visió d'un món fet de cultures, de persones, de confessions, d'intel·ligències diferents i la tolerància era clau en la seva vida”, afegeix. Acabava de traslladar-se amb la seva parella, l'Alexandra, a un pis situat a dos passos de La Belle Équipe, estava a punt de rebre el diploma de l'escola de comerç, havia acabat unes pràctiques en una start-up i s'havia especialitzat en màrqueting digital i SEO (optimització per a motors de recerca).

Era un enamorat de Barcelona, ciutat on va néixer i va viure la seva primera infància, i un fanàtic del Barça. José Muñoz era llavors director general de la Galeria Maeght, i la seva mare, professora d'història i geografia al Liceu Francès. La família se'n va anar a viure a París quan en Víctor tenia nou anys. “Va arribar a París preguntant on eren el cel blau i la piscina”, recorda ara amb un somriure Muñoz. “Però aviat es va sentir còmode en aquesta ciutat i en particular aquest districte, l'11, tan multicultural, on hi ha tanta fraternitat”, afegeix.

Divendres a la nit, Muñoz i la seva dona, Dominique Kielemoes, adjunta a l'Ajuntament del districte 11 de París, la van passar recorrent una quinzena d'hospitals buscant el seu fill. Aquella nit havia sortit de casa sense document d'identitat. “Com qualsevol jove innocent que surt en una ciutat de llibertat, no podia arribar a pensar que seria assassinat en els moments que seguirien”, diu Muñoz. Dissabte al migdia, l'institut de medicina legal els va comunicar que tenien una persona que es corresponia amb la seva descripció. Va seguir un altre llarg dia d'angoixa. El procediment en cas de terrorisme obliga que la confirmació es faci acompanyat per dos policies. No va ser fins diumenge que van poder reconèixer el cos del seu fill. “Tenia una expressió plàcida, estava guapo, no li havien disparat a la cara”.

El que l'ajuda a aguantar són les petites anècdotes que recorda amb il·lusió, com el viatge a Normandia, en què en Víctor preguntava on era el mar de debò, el Mediterrani. També l'està ajudant el suport del seu fill gran, Eduardo, de 29 anys, i l'afecte d'amics i familiars. El més difícil, explica, és recórrer les seves fotos. L'escola d'en Víctor va convocar dimecres un acte per retre-li homenatge.

En total, els atemptats de divendres s'han cobrat la vida de 129 persones i han deixat 352 ferits, segons l'últim balanç. Unes 221 persones seguien dimecres ingressades, 57 en reanimació. La totalitat de les víctimes mortals ja han estat identificades.