Qui mana a Catalunya?

Hi ha més respostes per al passat que per al present. Disposem d’un bon feix d’estudis generals –d’època–, especialitzats –de sector–, i biogràfics –de personatge–, sobre les elits dirigents. D’autors amb especialització dispersa: des d’antropòlegs fins a historiadors, economistes, sociòlegs i periodistes.

La immensa majoria s’enfoquen a la història. Així, els treballs sobre el patriciat medieval urbà (James Amelang), la burgesia industrial del XIX (Vicens Vives), l’oligarquia d’entresegles (Gary McDonough), els dirigents del primeríssim franquisme (José Fontana), l’empresariat desenvolupista (Pinilla de las Heras), els banquers (Francesc Cabana), els líders obrers (Josep Maria Huertas)...

En canvi, falten treballs sobre l’elit política, cosa de màxim interès actual. Com encertadament afirma el notari Juan-José López Burniol, els canvis polítics en curs es desenvolupen en paral·lel a, i en concomitància amb, la substitució (potser parcial) d’unes elits per unes altres. I, afegim, com a resultat de l’erosió en la prosperitat i expectatives de les classes mitjanes a conseqüència de la crisi provocada el 2008 per Lehman Brothers.

L’extracció sociològica de les elits, des de la Transició fins llavors, era bastant diàfana. D’una banda, les esquerres, primer el PSUC i després el PSC, es nodrien de professionals, liberals i assalariats (juristes, economistes, arquitectes, urbanistes, mestres, catedràtics); aristocràcia obrera (líders sindicals, dirigents veïnals, alcaldes) i un escarit però potent segment de la burgesia liberal intel·lectual. L’origen preponderantment metropolità, la voluntat mestissa i la vocació expansiva (aterratge al Govern espanyol el 1982; a les institucions europees des del 1985; afluència al tripartit de Maragall i Montilla) serien altres connotacions.

Aquesta herència es diversifica i es bifurca avui (Iniciativa i els En Comú i els Sí que es Pot) amb extraccions socials més de base, compromisos forts amb organitzacions veïnals i més vinculació a moviments socials alternatius i al 15-M, en alguns casos fronterers amb certs sectors de la CUP.

A l’altre costat, el nacionalisme moderat conservador de CiU, els perfils també eren clars. Des de l’interior, la menestralia comarcal (de botiguers i altres petits empresaris a gestors administratius i API). A les ciutats, les una mica més elevades classes mitjanes urbanes (farmacèutics, gerents d’empresa, professionals liberals, consultors, professors d’escoles de negocis), segurament hereves –tot i que amb més estudis i idiomes–, de l’anterior.

Gent, en fi, de calerons, benestants, establerta, acomboiada, encara que moltes vegades sense exagerar, segons l’imperatiu mesocràtic de “Sant Pancraç, salut i feina!” o el de “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé”. Aquesta classe mitjana es nodria de cosmovisió pujoliana: l’autoimatge de pagesia acomodada (la masia dels avis), i de gent una mica arcaica però que tenia la presumpta exclusiva d’haver conservat la llengua. I que avui es dispersa, en part per la corrupció, cap als parents més comarcals d’Esquerra Republicana: més literaris, més intel·lectualitzats, més entusiastes de la filologia i més quadres mitjans municipals que dirigents sectorials d’empresa.

Aquesta classe s’emparenta, al seu torn, amb els joves radicals patriotes que van admirar la kale borroka basca, van nodrir els moviments okupes i diverses rebel·lies urbanites (algunes de menys santes, com la proximitat al Moviment de Defensa de la Terra), van estudiar Ciències Polítiques o Sociologia i s’apliquen ara a precisar quanta institucionalització i moderació necessiten.

Una mica extramurs, en termes d’extracció social, queda l’elit del PPC, composta sobretot d’alts o mitjans funcionaris. Amb prou feines s’ha destacat que molts dels seus dirigents (Cirera, Camacho, els Fernández) provenen de famílies militars o empleades en les forces de l’ordre.

I l’ascendent Ciutadans? Generacionalment als 40, professionalment advocats, després economistes, (tot i que també funcionaris), aporten un segell aclaparadorament comú: la procedència d’orígens geogràfics molt diversos (molts tenen pares o avis immigrants). Els més destacats parlen un català perfecte, i ho mostren amb un orgull natural. Però no sempre s’hi senten còmodes.

Hi ha, doncs, molt canvi.