Ostermeier presenta Maria Braun

El miracle econòmic alemany es va plasmar al carrer en tres accions: pelar una taronja (menjar ja no era calmar la fam), conduir un cotxe (la reconstrucció industrial assegurava sous, béns de consum i mobilitat) i enganxar al cotxe una rulot (l’estalvi arribava per fer turisme). L’atzarosa vida de Maria Braun, el personatge creat per Rainer Maria Fassbinder el 1979, és la transcripció cinematogràfica de les dues primeres fases, les compreses en l’arc de temps entre 1943 i 1954.

El 2007 Thomas Ostermeier reescriu el guió original de Peter Märthesheimer i Pea Fröhlich d’El matrimoni de Maria Braun per a l’escenari del Kammerspiele de Munic. El muntatge va entrar fa un any en el repertori de la Schaubühne de Berlín, aquesta vegada protagonitzat per Ursina Lardi. Aquesta és la producció que es veurà, en funció única, el proper dissabte 7 de novembre al Teatre Municipal de Girona. El Temporada Alta és l’última parada d’una gira internacional que va començar el 2014 a Avinyó per després recalar a París i a la Biennal de Venècia de l’estiu passat.

Quan Fassbinder obre amb aquesta pel·lícula la seva trilogia femenina sobre el país renascut després de la derrota a la Segona Guerra Mundial —seguida de Lola i L’ansietat de Veronika Voss—, Alemanya ha passat per la seva primera gran crisi econòmica després d’anys d’una imparable carrera cap a la prosperitat. Adenauer és història, fins i tot Willy Brandt, i certa intel·lectualitat comença a qüestionar-se el comportament dels seus compatriotes i l’ètica del discurs de l’èxit col·lectiu, com si fos la prova d’un perdó universal pels seus pecats del passat, com a mínim d’omissió i silenci. Fassbinder esquinça la cortina de fum amb el retrat amoral de Maria Braun, meitat prostituta, però també encara meitat heroïna.

La visió d’Ostermeier —recolzada en una distància més gran en el temps i en el coneixement crític de la seva història— és molt menys condescendent. És una radiografia dramàtica. Ni rastre de l’heroïcitat de la supervivència en aquesta dona que ascendeix en l’escala social usant amb freda eficàcia el seu cap i el seu cos. Una figura de gel —elegant com Tippi Hedren vestida per a l’èxit per Hitchcock i Head—, immune a lesconseqüències tràgiques dels seus actes. No serà fins al final quan es descobreixi la gran mentida del seu sacrifici per amor. Però el director no li concedeix l’aura de l’heroïna tràgica. Durant tota la funció es dedica a minar aquesta imatge amb una calculada demolició de l’estàtua, envoltant la seva bella figura amb una salvatge i coreografiada farsa que, de vegades, s’inspira directament en la slapstick-comedy. Amb quatre actors —transvestits quan és necessari—, construeix tot l’univers humà que acompanya Maria Braun en la seva ascensió i caiguda.

El contrast entre la falsa tragèdia i la farsa se subratlla a més amb un espai de cuidada estètica dels anys cinquanta; decorat únic en el qual caben tots els episodis d’una vida. Una caixa de ressonància més per a documentals d’una infància ignominiosa (nenes rosses saludant el Führer), discursos ambigus d’Adenauer, el nou pare de la pàtria, i d’anuncis comercials de la nova prosperitat que ho tapa tot, també els pecats de pensament i obra.