Lletres humanes

A Bolonya, al segle XV, convivien tres estaments principals, el dels universitaris, el dels taverners i el de les putes, i no sembla que aquesta simbiosi o compenetració fóra obstacle als comentaris més exhaustius de textos clàssics i a la més prestigiosa especulació jurídica. “Bologna la dotta, Bologna la grassa”, em deia fa pocs anys l’amo d’una trattoria, palpant-se el ventre poderós. De manera que va ser allà, o això pareix, on van parar esment per primera vegada en el fet que l’estudi dels escrits no sagrats havia agafat tal volada que era ja una especialitat a banda i tan acreditada com la teologia, la medicina o el dret.

Allò que abans no feia ningú (i que els erudits musulmans i els jueus van continuar sense fer) era dedicar el mateix esforç i temps a textos purament humans, no divins, textos de literatura clàssica, i aconseguir que l’estudi d’aquestes lletres profanes tinguera el mateix crèdit i valor que l’estudi sagrat. I així, més o menys, va aparèixer el nom d’humanitats: no per distingir-les de la ciència, com dissortadament fem ara, sinó per distingir-les de les divinitats. Hi ha coses que vénen del cel i coses que només són de la terra, i els primers que es van dir expressament humanistes empraven aquest nom gairebé com un signe de dedicació professional: el seu tema no era la veritat revelada, l’aplicació dels cànons o la filosofia com a serventa de la teologia. El seu tema era la bellesa dels llibres antics, l’elegància de la prosa llatina, les històries dels déus de l’Olimp i les faules d’Ovidi, l’esperit de Plató, i la moral dels versos horacians. El seu tema podien ser també els llibres de la ciència natural antiga, no únicament els versos lírics o els discursos dels oradors romans. Lletres humanes, doncs, enfront de lletres divines.

En algunes universitats britàniques o nord-americanes (que és on, curiosament, es conserven més noms i rituals medievals) el que ací en diríem Facultat de Teologia es diu Divinity School, i els seus professors i alumnes es dediquen a les divinitats sense el mínim problema. El problema el tenim els altres, els qui ens ocupem d’humanitats, i que hem perdut de vista el fet que totes les ciències i les lletres són humanes. Jo comprenc que l’humanisme clàssic és ja només un episodi de la història de la cultura europea, i que un llatinista actual dedicat a la sintaxi d’Horaci no és per això més humanista que un metge o un arquitecte, i no necessàriament més que un economista, un biòleg o un físic, titulars de les ciències d’aquest temps. Els únics que veig fora de les humanitats, què volen que els diga, són els programadors d’ordinadors, els informàtics (quin nom!) en general i altres especialistes en tècniques posthumanes, posteriors al llenguatge i al text. Però això deu ser simple ignorància meua: qui sap si també són humans, tot i que ara com ara es creuen diabòlics i divins. Que Déu ens en guarde, si pot.