Sud-àfrica defineix la seva ànima

Siya Kolisi es definia fa dos anys com un dels “pallassos” del seu equip, els Stormers sud-africans, perquè sempre se li dibuixa un somriure a la cara i riu amb cada acudit. Somriu, diu, perquè no oblida els seus orígens, perquè quan tot va sobre rodes sempre recorda Zwide, la barriada de Port Elisabeth on va superar una infància terrible. La tenacitat de joves com ell per construir-se un futur improbable representa la naturalesa dels Springboks, que viuen en un debat permanent sobre si la composició del seu equip nacional de rugbi, font de sentiments extrems, ha de respondre d'una manera més proporcional a la diversitat racial del país.

Kolisi, de 24 anys, no va venir al món amb un pa sota el braç. La família de la seva mare no es va voler fer càrrec d'ell i el seu pare va marxar a Ciutat del Cap poc després que nasqués, així que el va criar la seva àvia paterna. Va haver-hi molts dies en què no hi havia menjar a taula i la seva dedicada tutora netejava cuines per poder pagar la matrícula del nét; demanava menjar als veïns per tenir un plat a taula i ella passava dies sense menjar res. A Kolisi mai li han faltat paraules d'agraïment cap a ella: “Va fer tot el que va poder per donar-me una vida”.

Cal treballar molt perquè millori l’educació en general, perquè és a l’escola primària on pots construir o esguerrar un nen” Siya Kolisi

Quan la seva àvia es va posar malalta, Kolisi va deixar l'escola per cuidar-la. Després de la seva mort, va anar a viure amb la seva tia, que moriria poc després. Llavors vivia a la residència de l'escola, fins que finalment va marxar amb la seva mare, que també va morir durant la seva adolescència. Aquestes ferides no sembla que enfosqueixin el seu caràcter: “Després de tot això, és més fàcil valorar el que tinc. Estic molt feliç per la meva vida i vull aconseguir moltes més coses. Vull marcar la diferència en les vides de l'altra gent, donar esperances als nens dels suburbis”.

Kolisi és un dels vuit jugadors no blancs que ha inclòs el seleccionador Heyneke Meyer en la llista de convocats del Mundial, un gest amb el qual ha intentat fer callar els crítics que l'acusaven de racisme. El Cosatu, la principal organització sindical del país, amb 21 organitzacions afiliades i 1,8 milions de treballadors, ha valorat el gest com un pas positiu, després d'haver amenaçat amb cremar samarretes dels Springboks si no hi havia prou diversitat.

“La màfia dels Boer insisteix a posar els seus vells quan hi ha millors jugadors negres i blancs fora. Ens calen mesures objectives per definir qui juga a l'equip nacional, no els favorits de l'entrenador”, va valorar Cosatu després de la convocatòria. Aquesta és una clara referència als Afrikaners, els descendents dels colonitzadors holandesos i alemanys, que critiquen per dominar les estructures del rugbi nacional dues dècades després de la fi de la discriminació racial legalitzada en què va consistir l'apartheid.

La població blanca, que no arriba a un 10 per cent del país, representa el 70 per cent del primer equip nacional. Com a resposta, el Govern s'ha compromès que els jugadors no blancs representin la meitat de tots els equips locals i nacionals i s'ha fixat de límit el 2019. Amb aquesta promesa, Sud-àfrica assumeix que cal canviar una estructura que els seus mateixos dirigents consideren inadequada, ja que l'establiment de qualsevol quota suposa corregir un greuge del sistema i abordar la seva finalitat existencial: que juguin els millors. Kolisi prefereix deixar que sigui la Unió Sud-africana de Rugbi la que valori el tema.

Mentre altres joves segueixen bandejats en silenci, a Kolisi el va salvar el rugbi. “M'ha donat l'oportunitat de tenir una bona educació i molt bons amics, però sobretot m'ha donat esperança. Quan em van donar la meva primera beca i vaig viatjar per primera vegada és quan vaig començar a somiar de debò”. Que en el futur hi hagi històries de superació tan encomiables com la seva dependrà que algú els estengui la mà. “Cal treballar molt perquè millori l'educació en general, perquè és a l'escola primària on pots construir o esguerrar un nen”, explica el flanker, que ajuda el seu antic club, els African Bombers, a buscar patrocinis.

En el seu primer Mundial sense Nelson Mandela, mort el desembre del 2013, el mite segueix present. En la seva lluita per compensar la seva història, la Unió Internacional de Rugbi va introduir pòstumament el dirigent al seu Saló de la Fama hores abans que Sud-àfrica derrotés Escòcia a Newcastle el 3 d'octubre. “Tots sabem el que va passar al Mundial del 1995 amb Madiba. El fet és que la vida segueix sent molt dura per a molts a Sud-àfrica i quan les coses no van bé, els Springboks poden fer somriure la nostra gent”.

La força social que va adquirir llavors el rugbi eleva a l'extrem les pulsions d'una “nació trencada” després de la seva derrota contra el Japó, en paraules del seu capità Jean de Villiers, i que juga dissabte contra Gal·les a quarts. Kolisi tenia tot just quatre anys quan Sud-àfrica va vèncer Nova Zelanda en la final del 1995, però sí que va viure el sentiment d'unió quan van aixecar el seu segon títol, contra Anglaterra el 2007. “Recordo tots veien junts el partit, des dels gàngsters a la policia. No crec que hi hagués un sol crim a la ciutat aquell dia”.