Un sol poble?

"Un sol poble", coregen els partidaris de Junts pel Sí congregats quan Raül Romeva surt a celebrar l'agredolça victòria en escons de les eleccions “plebiscitàries”. Un sol poble secunda amb fervor el candidat.

El càntic ressona fort. Històricament, ha estat utilitzat per subratllar el caràcter cívic i inclusiu del catalanisme, disposat a fer català qualsevol, independentment dels orígens. En aquest sentit va ser assumit transversalment per totes les forces polítiques com a ideal cap al qual convenia encaminar-se, no com a diagnòstic d'una realitat sociològica que seguia presentant múltiples costures.

Avui s'utilitza com a arma llancívola per intentar silenciar veus que assenyalen l'existència de divisions socials que s'expressen en diferències polítiques. Ha convertit en “etnicista” qualsevol que gosi posar en relleu que hi ha segments socials, definits pels seus orígens i llengua no catalana, que tendeixen a votar de forma diferent que els grups amb origen “autòcton”. La cosa s'agreuja si aquesta veu díscola s'atreveix a insinuar que aquests grups sumen a la seva condició cultural un estatus socioeconòmic més baix.

En altres països, l'anàlisi de la influència dels orígens i la cultura en l'èxit social i el comportament polític és un camp central d'investigació sociològica. Permetin-me un breu excursus personal. Durant quatre anys vaig residir als Estats Units, formant-me en una tradició sociològica en la qual estudiar les desigualtats que experimenten immigrants, grups racials i ètnics minoritaris (hispans, afroamericans, asiàtics) és el pa i la sal del treball acadèmic. Bona part de la sociologia nord-americana gira entorn de l'anàlisi dels desavantatges que encara troben aquelles minories a l'escola, els barris, la feina o quan acudeixen a un servei públic.

La sociologia catalana també es va plantejar, en el seu moment, aquests temes. Però des de fa uns anys la qüestió s'ha considerat resolta. Sembla tabú assenyalar que hi ha catalans amb orígens familiars en altres zones d'Espanya que tendeixen a experimentar més risc de vulnerabilitat. No perquè això sigui fals, sinó perquè no es pot dir.

Aquest fet xoca amb l'evidència que els ciutadans de pares nascuts fora de Catalunya tenen més probabilitat de patir situacions d'adversitat econòmica i laboral. Els nens que parlen castellà a casa com a llengua preferent obtenen de mitjana puntuacions més baixes en les proves estandarditzades de PISA i, en alguns casos, persisteixen diferències quan controlem estadísticament l'efecte de factors socioeconòmics.

Els fills de pares de classe obrera castellanoparlant tenen una probabilitat més baixa de desenvolupar una professió liberal o gerencial que els fills de classe obrera catalanoparlant. Comparat amb els valors estadísticament esperables, pocs ciutadans catalans amb cognoms comuns a la resta d'Espanya (García, López, Rodríguez, etcètera) s'asseuran al Parlament o tindran un alt càrrec de la Generalitat.

Més curiós encara resulta que es passin per alt les fractures existents en les orientacions polítiques d'aquests segments poblacionals. Els catalans catalanoparlants s'han sumat majoritàriament al projecte independentista, mentre que els castellanoparlants, no. Aquestes diferències es corresponen, de manera bastant ajustada, amb diferències semblants en orientacions polítiques de diversos grups de renda a causa de la correlació entre nivell socioeconòmic i origen cultural. A grans trets, el suport a la independència és minoritari en els grups més desfavorits, al mateix temps que està molt estès en els acomodats.

És a dir, hi ha un solapament del que en terminologia politològica s'anomenen clivelles (de l'anglès cleavage: escissió) culturals i socioeconòmiques. A això cal afegir-hi l'existència de grans diferències territorials en aquestes orientacions, que expressen geogràficament i afermen aquestes clivelles. Municipis i barris que conjuntament agrupen centenars de milers de persones, amb població eminentment castellanoparlant i rendes mitjanes baixes (l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, Nou Barris), presenten nivells de suport a opcions independentistes inferiors al 30%. El vot independentista es concentra en l'àmbit rural i barris acomodats de ciutats de grandària mitjana, on sol superar el 60%.

Paradoxalment, mentre es commina a “no tocar” aquests temes, intel·lectuals, acadèmics i polítics sobiranistes dibuixen diferències essencials, de caràcter ètnic, entre catalans i espanyols. Es pot llegir orgullosos escriptors proclamar a la premsa que "som millors". Politòlegs teoritzen sobre la cultura política del pacte que suposadament preval a Catalunya davant de la cultura espanyola, procliu a l'encastellament i a jocs de suma zero. Historiadors ens expliquen una suposada hostilitat secular d'Espanya cap a Catalunya, que s'ha materialitzat en tota mena de discriminacions, ultratges i atrocitats. Junqueras assenyala al diari Avui la singularitat dels gens catalans, més semblants als de francesos i suïssos que als de la resta d'espanyols. Artur Mas es refereix a La Vanguardia a l'existència d'un ADN cultural carolingi a Catalunya, derivat de la seva pertinença a la Marca Hispànica al segle IX.

Som un sol poble. Un poble singular. Una nació mil·lenària, en la qual fa només dues dècades diferents enquestes del CIS acreditaven que ni tan sols un de cada tres catalans preferia el terme nació per referir-se a Catalunya que regió o comunitat autònoma. Encara avui, menys del 50% prefereix nació.

Un sol poble vituperat, humiliat, atacat per un Estat en el qual se sent atrapat. Que diu "prou" i vol emancipar-se, o divorciar-se (va per gustos), malgrat que els votants d'opcions independentistes representin el 36,9% del cens. Resulta irònic que el sobiranisme es porti les mans al cap quan algú suggereix que el sol poble està travessat per profundes divisions. El seu objectiu els últims anys ha estat precisament posar sota el focus totes les fissures que hi havia entre Espanya i Catalunya. Especialistes en l'albirament de fissures, incapaços d'adonar-se de les esquerdes que s'obren sota els seus peus.

El que a Catalunya s'assembla més a l'expressió d'un sol poble és la voluntat persistent de la majoria de catalans d'ampliar les seves quotes d'autogovern. Una voluntat que, fins fa poc, aconseguia cosir un catalanisme polític transversal. Un catalanisme que necessitem, com l'oxigen, per negociar un nou marc de convivència amb un espanyolisme dialogant i generós, que necessitem amb la mateixa urgència.

Pau Marí-Klose és professor de Sociologia de la Universitat de Saragossa.