L’arrogància del poder

El llenguatge del poder no s'expressa sempre amb paraules. S'expressa també amb gestos i decisions de vegades embolicats en paraules enganyoses. Però, al final, el poder sempre acaba mostrant la seva veritable naturalesa i la manera d'exercir-lo diu molt de les veritables conviccions dels que l'exerceixen. Aquests dies no he pogut evitar sentir-me agredida un altre cop per l'arrogància amb què s'ha expressat en l'enèsim episodi del trist cas d'Ester Quintana. Ja ho saben, la dona que va perdre un ull per l'impacte d'una bala de goma disparada pels Mossos d'Esquadra en la manifestació de la vaga general del 14 de novembre del 2012.

Per fi la Generalitat ha accedit –a través de la seva asseguradora– al fet que s'indemnitzi Ester Quintana amb gairebé 261.000 euros per la pèrdua de l'ull. Però ni en aquest reconeixement últim que la víctima tenia raó, ha estat capaç de concedir-li la dignitat que es mereix. L'ha tornat a humiliar en negar-se a reconèixer, malgrat el pagament de la indemnització, que es tracta d'una compensació per alguna cosa que mai va haver de passar perquè va ser conseqüència d'un exercici abusiu de la força. Ha pagat a contracor, i probablement com a part d'una estratègia de la defensa per afavorir amb un possible atenuant els dos agents que aviat s'asseuran al banc dels acusats per aquests fets.

El missatge que llança és que el poder no claudica ni quan es demostra que és injust

Jordi Jané, el nou i breu conseller –ja que va ser nomenat a finals de juny a causa de la ruptura de CiU–, va dir que indemnitzaria Quintana, no com un “reconeixement de culpa”, sinó com un “gest de bona voluntat”. Una expressió una miqueta estranya si tenim en compte que fa un any el jutge va establir una fiança de 200.000 euros per als dos imputats i que la instrucció, ja conclosa, no planteja dubtes sobre el fet que la lesió va ser per culpa d'una bala de goma disparada enmig d'una actuació policial “desproporcionada”.

El poder no claudica. El poder pot mentir, ocultar i tergiversar, com s'ha vist en aquest cas, però mai claudicar, encara que d'això se'n derivi una injustícia manifesta. Abans injustos que febles. Aquesta sembla que és la concepció del poder per exercir la força que tenen els tres consellers que s'han succeït en aquests dos anys al capdavant del Departament d'Interior, tot i que entre ells puguin apreciar-se diferències de tarannà. Deu ser que l'hàbit fa el monjo.

Farien bé, no obstant això, de no subestimar el valor dels símbols en una societat icònica com la nostra, que troba en casos com el d'Ester Quintana una oportunitat per poder entendre millor l'essència de les relacions de força i com els governants fan ús del poder de coacció que els hem atorgat amb els nostres vots. Per això, quan la veritat s'obre pas, com va passar en aquest i altres casos d'abús policial gràcies a aquests notaris tecnològics que, per a desgràcia del poder, poden sortir de qualsevol butxaca, el desig de càstig es pot obrir pas fins a les urnes. Sí, qualsevol de nosaltres podria haver estat Ester Quintana i perdre un ull participant en una protesta legítima.

Quan la veritat s'imposa, apareix el desig de castigar tant la injustícia com l'arrogància. I si hi ha menyspreu, encara més. En aquest cas, sens dubte n'hi ha hagut. En fer-se pública la notícia, el conseller Felip Puig es va permetre fins i tot suggerir que Ester Quintana podia haver estat víctima dels seus propis companys de manifestació. Amb això criminalitzava la víctima i la despullava de qualsevol dignitat. Donava a entendre que Quintana participava en altercats violents. Després va mentir: va dir que no hi havia antidisturbis en aquell lloc. Quan van sortir les imatges que demostraven que sí que hi havia antidisturbis, va dir que bé, que sí, però que segur que no havien disparat bales de goma. Ni una salva. Quan noves filmacions van demostrar que ho havien fet, llavors ja no va saber què dir més, excepte continuar negant. Fins a cinc versions va oferir el conseller, en successives correccions forçada per l'evidència d'unes filmacions que no podia controlar.

El cas ha mostrat que un dels elements de defensa dels que estan a l'ull de l'huracà del poder és precisament la visiblitat. La transparència. Ciutadans proveïts de mòbils, disposats a filmar i llançar llum sobre els fets. Quan s'observen els efectes d'aquesta vigilància, s'entén millor que el Govern de Mariano Rajoy hagi promogut la llei mordassa. I encara que CiU va votar en contra per raons d'oportunitat, després no s'ha sumat al recurs presentat per la resta de l'oposició davant el Constitucional, cosa que demostra que entre la concepció del poder que tots dos tenen no hi ha tanta diferència.