Piqué, per aclamació

A Piqué el xiulaven fins ara cada cop que tocava la pilota amb la selecció espanyola, ja fos a Lleó o a Oviedo, i l’escridassaven si el trobaven pel carrer a la porta d’una discoteca, com va passar a Gijón. No hi fa res que tingués permís del seleccionador per sortir la nit abans de viatjar a Skopje per jugar contra Macedònia. Al cap i a la fi, també hi ha qui qüestiona Del Bosque, no només futbolísticament, sinó per la seva manera de fer, sempre tolerant, pròpia d’un home enraonat, disposat a dir coses que no volen sentir molts dels que precisament l’hi tenen jurada a Piqué.

El seleccionador va comentar a la SER que hi ha algun mitjà que incita a la violència i convida a odiar Piqué, ni que sigui perquè avui ven molt ficar-se amb els catalans, afirmació que situaria el problema en una qüestió política. No és pas que Piqué justifiqués els aficionats que van xiular l’himne espanyol a la final de Copa, ni tampoc s’ha declarat independentista, sinó que després de participar a la manifestació de la Diada s’ha mostrat sempre partidari de la llibertat d’expressió i del dret a decidir, més o menys igual que Del Bosque.

Ningú discuteix en qualsevol cas que n’hi ha que no el poden ni veure perquè el consideren un separatista i, com a tal, indigne de portar la samarreta d’Espanya. Alguns d’aquests fan pinya amb els madridistes que no li perdonen la seva condició de culer radical i les seves bromes amb el club de Chamartín. No hi ha celebració blaugrana sense una referència de Piqué al Madrid: “¡Gracias Kevin, contigo empezó todo!”, va proclamar a la festa del triplet amb relació al cantant que va amenitzar l’aniversari de Cristiano. I després de conquerir la Supercopa d’Europa hauria cridat: “Que se jodan los del Madrid, que nos vean dar la vuelta”.

També hi ha aficionats als quals cau malament, pel fet de ser guapo, ric i famós, i l’hi fan pagar cada cop que el veuen per aquests camps d’Espanya. Té el seu caràcter provocador i d’alguna manera s’ha buscat estar en boca de tothom, també d’alguns seguidors del Barça, a qui no acaba de fer el pes. Els mateixos entrenadors blaugrana l’han assenyalat a vegades quan li ha costat posar-se en forma i les seves suplències sovint s’han vist com un càstig exemplificador per al jugador i la plantilla del Barça. Els mateixos companys no l’han triat mai com a quart capità, tampoc amb la sortida de Xavi, sinó que l’elegit ha estat Mascherano.

El personatge s’ha menjat la persona per culpa seva i també dels periodistes, que hem trobat una mina d’or en Piqué. La premsa esportiva funciona a vegades com un calaix de sastre, semblant als mitjans populistes britànics, agraïts amb figures com la del defensa del Barça. No hi ha un esportista millor per fomentar la rivalitat en la premsa de club que domina la nostra vida que Piqué, excessiu en tot, al camp i al carrer. Avui dia, per guanyar-se la vida n’hi ha prou amb posar una càmera darrere Piqué perquè subministra material per a qualsevol secció.

Atrau els periodistes esportius, els de política, també els de successos (s’ha barallat amb la Guàrdia Urbana i cada incident és notícia), no cal dir que la premsa del cor (la seva parella és la cantant Shakira) i la de l’oci (va al casino), fins i tot l’econòmica (té una empresa de videojocs i un restaurant en què controla el procés de producció de les hamburgueses), i tal vegada els de la sanitat (la seva mare és la referència de l’Institut Guttmann). I, és clar, té fama de gamberro: les seves sortides són sempre motiu de polèmica (tirar bombes fètides a l’avió, escopir al trajo d’un delegat federatiu com Pedro Cortés o parlar per mòbil des de la banqueta). No és estrany que, en correspondència, se’l sancioni sense miraments (quatre partits per dir fill de puta a un jutge de línia).

Tot plegat fa que a Piqué el xiulin també per ser com és en un país, d’altra banda, que és ple de mal educats, sense gaire sentit de l’humor i especialment sensible amb la simbologia patriòtica, i més quan juga la selecció d’Espanya. A Piqué ja no li serveix de res donar explicacions després de dir a la revista Jot Down que “és impossible opinar sobre política, perquè ens utilitzen” i argumentar també que li agradava jugar al pòquer per la seva competitivitat, “pel fet de ser un joc de matemàtiques, càlcul, probabilitats”. No se’l creuen. Només cal recordar que va ser espiat pel mateix club després de ser considerat la peça clau del primer triplet amb Guardiola. “Sense Piqué, ens hauria caigut l’invent”, va proclamar Tito Vilanova.

Xiular Piqué surt de franc, res a veure amb xiular l’himne.

Hi ha qui li ha recomanat que deixi la selecció, que després de tornar a ser un dels millors centrals del món no li cal aguantar els xiulets que li dediquen cada cop que juga amb la Roja, que fins i tot la federació ha descartat Madrid i prefereix Alacant pel proper partit d’Espanya amb Anglaterra. Hi ha la sensació que una part de l’afició agrairia que Del Bosque no convoqués Piqué. El problema és que si Piqué continua és també en part per Del Bosque. Molts jugadors són més fidels al seleccionador que a la selecció, i no per animadversió a Espanya, sinó per la gestió que es fa del “sentiment espanyol”, un assumpte que no sempre hem sabut tractar a la premsa esportiva, aparentment més a gust amb personatges que només parlin de futbol, tot i que es guanyi la vida amb polifacètics com Piqué, un provocador amb un coeficient intel·lectual molt alt que en el futur vol ser president del Barça.

És comprensible fins a cert punt que Piqué s’hagi d’entendre amb Sergio Ramos, però que li demani explicacions Alfonso Pérez (“todo es tan sencillo como decir públicamente que me siento español y catalán, pero no lo hará, (Piqué) no lo siente”) està fora de mida i resulta fins a cert punt humiliant i sectari si tenim en compte que Piqué va ser decisiu per fer campiona d’Europa i del món una selecció que fins aleshores no passava mai dels quarts de final dels grans tornejos amb futbolistes de la talla de l’exinternacional del Reial Madrid, el Betis i el Barça.

Piqué va ser decisiu per fer campiona d’Europa i del món una selecció que fins aleshores no passava mai dels quarts de final dels grans tornejos amb futbolistes de la talla de l’exinternacional del Reial Madrid, el Betis i el Barça.

Piqué ha donat per escriure un llibre des de les xiulades de Lleó i Oviedo, i segurament continuarà generant polèmica i donant molta vida als diaris, la ràdio i la televisió. L’avantatge per als que no es vulguin intoxicar és que des d’ahir poden posar el vídeo de la seva intervenció a la ciutat esportiva del Barça. Va ser una declaració extraordinària, no se’n recordava segurament cap d’altra des que Guardiola va desfigurar Mourinho a Madrid. Piqué es va explicar sense embuts ni complexos, ambiciós i radicalment culer, l’exponent d’una generació que ha perdut la por i ridiculitza els poders més rancis del país. El Madrid té Sergio Ramos, i el Barça Gerard Piqué i Bernabéu. Trieu!