Set respostes davant del desafiament sobiranista

Mai fins ara hi ha hagut unes eleccions catalanes tan polaritzades com les del proper 27 de setembre. Just quan queden poc més de quinze dies per a la cita, cinc intel·lectuals accepten respondre a un qüestionari d'EL PAÍS per analitzar una convocatòria marcada per l'opció independentista, que lidera totes les enquestes; plena de matisos en les propostes de l'àmbit polític, perquè no es poden descartar múltiples aliances postelectorals; i amb un fort contingut emocional, com demostren els discursos encesos i les banderes que copen les balconades.

XAVIER RUBERT DE VENTÓS. (Barcelona, 1939). Catedràtic d'estètica, filòsof i escriptor, premi Anagrama, Josep Pla i Creu de Sant Jordi, dóna suport a Junts pel Sí.

1. Catalunya es mantenia al divan mentre els amics espanyols intentaven entendre-la. El problema es produeix quan el que s'estira al divan ja ha perdut i el que li pregunta assegut en una cadira amb la llibreta està en una posició de poder. Potser nosaltres no som el problema, sinó la solució. Madrid i París s'han anat fent nacionalistes per legitimar-se des del fet simbòlic, perquè si una cosa ja no funciona, ha de ser simbòlica. Han perdut funcions. Sempre dic: compte amb el foc del cor, que no ens creï fum al cervell. A l'Estat nació li ha pujat el fum al cap.

2. Perquè dos s'abracin, els dos han de ser independents. Per abraçar-se cal ser dos. Si un dels que abraça és prepotent, si té l'altre lligat, no hi ha abraçada possible.

3. L'aprenentatge d'una llengua és un mecanisme molt bo per integrar-se. Entenc el simbolisme de les 20 o 50 famílies que demanen l'educació en castellà, però és manejable. [La protesta] és un recurs estratègic. El nostre sistema escolar, que no ens el toquin.

4. Si només és vàlid el que és constitucional, doncs Navarra no té cap problema [en finançament], es pot donar al País Basc… i a altres no [per Catalunya]. Quan Puyol va posar una bandera al seu cotxe, hi va haver un merder, es va dir que allò era un atemptat. Després, a Madrid posen una bandera, i sembla que això sigui gairebé de veure qui la posa més gran. Catalunya diu a Europa que es pot ser independent sense ser nacionalista.

5. Mas ha adquirit una dimensió simbòlica. És ell qui representa, encarna i simbolitza les nostres aspiracions, d'ell és de qui parla el contrincant. Hauria de ser ell.

6. Fer una cosa en què és especialista, callar.

7. Seria una depressió molt forta per a aquest país. Si no ho veuen els nens d'ara, ho veuran els seus fills. Serà molt ràpid en termes històrics. Si no surt la independència en aquestes eleccions, ens fiquem en un carreró, més en el cas d'Espanya. Disgust per a nosaltres, desconcert per a Madrid.

ALBERT BOADELLA. (Barcelona, 1943). Va fundar la companyia teatral Els Joglars, dirigeix Teatros del Canal, a Madrid, i va signar el manifest amb què es va llançar Ciutadans.

1. El mateix que va succeir en el passat, però ara amb una Constitució que va acceptar l'artifici d'estructurar en formes polítiques uns suposats fets diferencials. Aquests fets no tenen cap rellevància a Catalunya al marge del folklore i d'una llengua molt semblant a l'espanyol. A partir d'aquí, la ficció i el conte prenen cos actiu i la societat catalana viu en la irrealitat d'una diferència virtual. Aquesta situació és aprofitada per una classe política i cultural per establir el seu predomini, exigint privilegis a força de crear un enemic comú contra la seva pretesa ètnia. La paranoia antiespanyola es mostra així com la patologia més fàcil d'inocular per part dels dirigents.

2. Els catalans hauran d'acceptar la legalitat de la seva pertinença històrica i avui democràtica a la nació espanyola. Han d'assumir que tots som iguals i copropietaris de les hectàrees que formen Espanya i que ningú té el dret d'amputar-nos unilateralment aquesta propietat. El que és democràtic no és la decisió unilateral d'independència sinó, en tot cas, convèncer la resta de propietaris que els regalin el terreny.

3. No només els partits sinó centenars de milers de ciutadans n'han estat víctimes. Haver creat aquesta quantitat de paranoics separatistes sota una ficció tan trivial només és possible mitjançant un setge ideològic en tots els terrenys dirigits pel Govern autonòmic.

4. El gran èxit dels nacionalistes és haver aconseguit acomplexar la resta dels espanyols mostrant-se com a víctimes i portadors de diferències especials. És greu la quantitat d'espanyols que han caigut en aquest estratagema i atorguen una "singularitat" a Catalunya. En l'Europa del segle XXI cal tenir desvergonyiment per establir diferències rellevants entre un ciutadà de Barcelona, Lió, Copenhaguen o Saragossa.

5. Si a la vida sempre guanyessin els bons, Artur Mas hauria de ser a la presó per provocar la divisió i l'odi entre una comunitat que va ser en el seu temps paradigma de prudència i sentit comú.

6. Posant-me en la seva pell, em fumaria un cigar i miraria un partit de futbol a la tele que és el que més li agrada al president.

7. Un tractament de Prozac que serveix, a més, per anar recuperant a poc a poc la realitat i deixar de viure amb l'esquena dreta.

JORGE HERRALDE. (Barcelona, 1935). Fundador i director d'Editorial Anagrama.

1. Un campionat d'incompetència política, capaç de convertir problemes reals però no irresolubles en una possibilitat d'incendi, o de fractura (i no només entre Espanya i Catalunya sinó també, esclar, a la mateixa Catalunya).

2. Seria higiènic que desapareguessin del mapa els “polítics” que “lideren” la falta de diàleg. I oblidar-nos del famós quadre de Goya i les seves garrotades i intentar dialogar i negociar, aprendre a cedir mútuament.

3. Hi ha adoctrinament als mitjans i a les escoles, és clar. I també sectarisme en tants mitjans madrilenys respecte al tema català.

4. Potser més que un (truculent) ‘ofec’ econòmic podria tractar-se d'humiliacions gesticulants identitàries, que sembla que són més profundes. L'última, la possible intervenció de l'exèrcit, vinga alegria (guillada).

5. No. Encara que tampoc ho entendria encara que fos el número u. I li aconsellaria que evités la seva inadequada falca ‘win-win’.

6. Em registraria com a propietari de l'abúlia i em retiraria a alguna casa pairal.

7. Complicadíssima qüestió la de gestionar una decepció, per a aquests votants, alhora tan profunda i estesa.

JOAQUIM COLL. (Barcelona, 1967). És historiador, vicepresident de Societat Civil i proper al PSC.

1. No existeix un problema entre un subjecte anomenat “Catalunya” i un altre anomenat “Espanya”. Hi ha un problema sociopolític que sofrim d'entrada els catalans perquè el nacionalisme català s'ha tornat separatista. I això ha passat en els últims anys per raons diverses, però sobretot com a resposta oportunista enfront de la crisi. Artur Mas va avançar les eleccions el 2012 per obtenir una majoria absoluta que no tenia quan va aconseguir la presidència dos anys abans. Va passar de recolzar-se en el PP el 2011 a trencar tots els ponts, exigint el pacte fiscal l'any següent. Va veure l'oportunitat de blindar-se políticament. El discurs sobiranista li permetia distreure l'atenció de les retallades brutals que hauria d'escometre durant alguns anys i culpar-ne Espanya. Però va errar el tir, i va acabar presoner del discurs insurreccional d'ERC. Des del 2013 la Generalitat ha impulsat accions amb tendència a trencar la legalitat, la primera estació de la qual va ser la consulta sobiranista del 9-N. I ara aquestes eleccions, pretesament plebiscitàries.

2. La fractura és emocional per part dels qui desitgen la secessió, que majoritàriament han deixat de considerar-se espanyols. Davant d'això no veig una solució fàcil. Oriol Junqueras i molts independentistes consideren que encara que Espanya fos el millor país del món, ells voldrien igualment la separació. Després n'hi ha d'altres que s'han tornat separatistes perquè s'han cregut un relat de maltractament i discriminació o creuen que Espanya està condemnada a ser un desastre de país. Per a això el millor és aconseguir que el projecte comú espanyol torni a ser interessant i atractiu. Sens dubte, el model institucional espanyol necessita canvis i reformes. Tenim una mena de federalisme sense Estat federal.

3. En bona mesura l'escola s'ha utilitzat aquestes últimes dècades per dur a terme un procés de “nacionalització” de les generacions noves, fomentant una única identitat, la catalana, sovint en contraposició amb l'espanyola. Els elements particulars s'han privilegiat enfront dels comuns. El paper dels mitjans de comunicació està sent particularment escandalós des del 2012. Moltes institucions a Catalunya han trencat el principi de neutralitat, com ara els ajuntaments, permetent que l'espai públic sigui ocupat per símbols separatistes.

4. El finançament per capita de Catalunya se situa a la mitjana espanyola gràcies al nou model de finançament autonòmic que es va aprovar el 2009. És millorable? Sens dubte. Les autonomies haurien de tenir més suficiència financera. El Govern espanyol inverteix el que cal a Catalunya? En la sèrie històrica veiem que s'apropa bastant al criteri de població (16%), però hi ha infraestructures com les ferroviàries de rodalies que necessiten una inversió urgent i decidida. Quant als senyals d'identitat, no veig en què no es respecten. Em sembla un tòpic. Una altra cosa seria avançar en una llei de llengües oficials com es planteja des de sectors reformistes i federalistes.

5. La llista de Junts pel Sí està fabricada per evitar el debat sobre la gestió de Mas, i facilitar-ne la reelecció amb la promesa de la secessió exprés. És una absoluta anormalitat política i democràtica.

6. Aplicar les mesures necessàries per evitar la fallida de l'ordre constitucional.

7. Els que votin Junts pel Sí o CUP hauran d'entendre que en democràcia es necessiten majories especials per a segons quines coses, i s'han de respectar sempre les regles de joc. El convidaria a reflexionar sobre el caràcter regressiu del projecte secessionista i l'emplaçaria a participar en un projecte d'unió més perfecte com el federal: el dret a la diferència, sense diferències de drets.

VALENTÍ PUIG  (Palma de Mallorca, 1949). Escriptor i premi Ramon Llull, es declara conservador de centre.

1. Es dóna la paradoxa que, en un trajecte tan positiu per a Catalunya com és el camí constitucional del 1978, el nacionalisme secessionista considera esgotada aquesta via i concep una aventura que pot acabar sent molt frustrant per a la societat catalana. Com a hipòtesi, encara que tots els greuges fossin certs, justifiquen la voluntat abismal de separar-se d'Espanya i quedar-se fora de la Unió Europea?

2. Existeixen diversos tipus de descontentament, com existeixen diversos graus de victimisme. I en cada cas, la política hauria de saber distingir i prevenir. Mas es va fer secessionista quan Espanya era feble a causa de la crisi del 2008 i ell mateix, amb les seves retallades, va tenir una contestació social molt acusada. Ara mateix, fins i tot la solució més imaginativa no apaivagaria els sectors radicals. Però aquests sectors no representen la interrelació d'identitats –catalana, espanyola, europea– que és la realitat de Catalunya. Cal explicar els vots per saber com canalitzar el desbordament.

3. Des dels seus orígens, en el nacionalisme més primitiu es va estendre el desig d'una no-Espanya, però el catalanisme també va tenir la seva hora regeneracionista i va saber que el millor era intervenir en la governació d'Espanya. A partir de la transició, de manera gradual, el sistema educatiu en major o menor mesura ha assumit aquesta voluntat de no-Espanya. D'una altra manera no s'explica la cremor secessionista per part de les noves generacions. Quant a l'efecte mediàtic, el biaix de TV3 és grotesc i, a més, Artur Mas ha procurat que existeixi un entorn digital –webs, xarxes socials– d'agressivitat notòria.

4. La necessitat d'un pacte fiscal ha estat ratificada per molts estaments de la societat catalana i és negociable, però és obvi que un no pot fer la comptabilitat segons li convingui. Sense rigor, les institucions decauen. Respecte a la identitat de Catalunya –tan plural–, mai ha estat més respectada que amb la Constitució actual.

5. És molt peculiar que Mas desitgi liderar el futur malgrat no saber com, perquè li falta sentit històric.

6. Seria partidari de la màxima prudència, de distingir el gra de la palla, de tenir molt en compte els diferents graus de la sentimentalitat de Catalunya i generar més empatia amb molts ciutadans que veuen amb alarma el que pot passar. Falta una dosi extra d'equanimitat. Però al final la llei és la llei.

7. Estan en el seu dret a postular l'independentisme tant com vulguin, sempre que es respecti la llei. En aquest moment, la confusió és molt gran i els vots viatgen a velocitat de vertigen. Amb l'ensulsiada de Convergència, queda un espai per al catalanisme de centre i autonomista, moderat. De totes maneres, possiblement el més immediat siguin la fragmentació i la inestabilitat.