Més que un club, més que un equip

Un empleat del Barça passejava Kluivert pel Museu quan el jugador, acabat d’arribar a Barcelona i fart de fer voltes, li va demanar: “Molt bé, però vull veure la vitrina de les Copes d’Europa”. El nou fitxatge blaugrana es va quedar glaçat quan li van ensenyar la de Wembley. “Només una? No ho hauria dit mai”, asseguren que va dir el davanter centre holandès format a l’Ajax i procedent del Milan. “Jo pensava que pel soroll que fa aquest club, per com n’és de conegut al món, en tenia alguna més, per no dir moltes”. Quan Kluivert se’n va anar, al Museu hi continuava havent només el trofeu guanyat el 1992.

Van Gaal no va poder donar continuïtat a l’obra de Cruyff a la vitrina de la Champions i el club va haver d’esperar un tercer holandès com Rijkaard per tornar a cantar victòria a París el 2006. Aleshores va començar el regnat de Messi, primer amb Guardiola, un tècnic decisiu en l’expansió de l’univers Barça, expressat en un joc d’autor que s’inspirava en el passing game i s’expressava amb jugadors de la Masia, i ara amb Luis Enrique, un entrenador especialment competitiu, capaç de fer evolucionar l’estil blaugrana i de fer funcionar en una mateixa davantera un uruguaià, un brasiler i un argentí: Suárez, Neymar i Messi.

Guardiola i Luis Enrique han aconseguit el triplet amb els seus equips i el Barça ha passat a formar part dels clubs més famosos de la UEFA. Els títols del 2009 van quedar immortalitzats al podi de la Pilota d’Or del 2010, format per Messi, Iniesta i Xavi, de la mateixa manera que els èxits d’aquest 2015 es van reflectir durant el sorteig de la Champions, dijous passat, quan Messi va ser distingit com el millor jugador i l’entitat blaugrana, després de guanyar la cinquena Copa d’Europa, va passar a formar part del Badge of Honour, juntament amb el Madrid, el Milan, el Bayern de Munic, el Liverpool i l’Ajax.

Abans del Barça de Messi, pentacampió d’Europa, hi va haver el Barça de Kubala i el Barça de Samitier, equips que sovint van expressar el caràcter popular, integrador i contemporani del club

El campió d’Holanda, el club al qual han estat vinculats Kluivert, Cruyff, Van Gaal i Rijkaard, en té quatre, tres de consecutives (1971, 1972 i 1973), i d’aquí ve que comparteixi la glòria amb els que en sumen cinc, set (Milan) o deu (Madrid). Les cinc primeres del Madrid porten la firma d’Alfredo di Stéfano, la figura sobre la qual el club blanc va edificar la seva llegenda després de participar l’any 1955 en la fundació del torneig organitzat per L’Equipe. La implicació de Bernabéu i Saporta va contrastar amb l’absentisme del Barça, que es va fer el desmenjat, com si aquella proposta fos un invent del TBO.

El club blaugrana va pagar molt cara la seva decisió i ha anat a remolc fins a l’arribada de Messi, disposat a tenir el mateix impacte que la Saeta amb el Madrid. Avui sembla que el futbol comença i acaba amb la Champions, com si no s’hagués inventat abans, ni hagués existit mai un equip com el de les Cinc Copes. No es tracta pas de reclamar competicions desaparegudes, sinó de reivindicar un llegat sepultat per la Copa d’Europa i que inclou trofeus com la Copa de les Ciutats en Fires o la Llatina, o les Copes que van permetre conquerir les Recopes del 1979, 1982, 1989 i 1997.

Abans del Barça de Messi, pentacampió d’Europa, hi va haver el Barça de Kubala i el Barça de Samitier, equips que sovint van expressar el caràcter popular, integrador i contemporani del club, que va entendre el futbol com una expressió realista de la modernitat urbana i es va obrir a l’estranger, després d’identificar-se amb Catalunya. La seva vocació europeista i interclassista i la capacitat d’integració van ser igualment decisives perquè, amb el temps, s’anés conformant la marca “Més que un club”. El Barça es va fer tan famós i tenia tants socis que es va poder permetre el fitxatge dels millors jugadors, com ara Cruyff o Maradona.

Però ni amb els futbolistes més coneguts l’equip va aconseguir estar a l’altura del club fins que no van arribar entrenadors de la talla de Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Luis Enrique i un fora de sèrie de la categoria de Messi. Ha estat a partir de l’argentí quan s’han succeït els èxits esportius i s’han canviat els papers: ara és l’equip qui sosté el club, que no ho té gens fàcil per mantenir la seva singularitat enmig de la globalitat, sobretot amb la directiva de Bartomeu. La grandesa i la mística no són incompatibles, de manera que tal vegada ha arribat el moment de presumir d’aquells trofeus que semblaven poca cosa sense unes quantes Champions.

El futbol no va pas començar el 1955 per al Barça, per més que fos l’any de la fundació de la Copa d’Europa, sinó que la història del club s’inicia el 1899. Si Kluivert tornés a passar pel Museu ja no s’emportaria cap sorpresa i s’interessaria per tots els trofeus i no només pel nombre de Copes d’Europa. La cinquena Champions, celebrada com una fita per la UEFA, corona el relat culer i dóna sentit a la gegantina obra del FC Barcelona. No és casualitat que el Museu hagi tancat el curs amb 26 milions de facturació i 1.628.418 visitants, segons l’Sport, un motiu de sobres per donar volada a l’entitat a partir de la plantilla de Luis Enrique.

Ara que el Barça té més que un equip no pot ser menys que un club. A mi encara se’m posa la pell de gallina quan vaig a Anfield. I mira que fa temps que el Liverpool no guanya la Copa d’Europa (2004-2005), simplement assumeix i mostra orgullós la seva història, sense complexos, sense amagar ningú, sense bons ni dolents, sense sectarisme, sense cap més condició que la d’haver estat algú a la vida dels clubs, tot un exemple per al Museu del Barça, que es diu Museu Núñez.