Sé què vas fer els últims estius

Sento com qui no escolta que a Catalunya s'estén la inquietud. No els crec, i segueixo ficant el cap sota l'aigua, en una piscina armada amb tubs d'alumini i lona resistent a les punxades però no a l'erosió de tants estius sense pietat. Els últims tres o quatre, encara una mica més calents. Però el més típic d'aquest estiu sense els esglais d'algun altre torna a ser l'extensió de la incertesa que sento en la perplexitat d'un arquitecte afable i serè, en el sorprenent desconcert que sento en un altre arquitecte que a més és poeta, i en la divertida consternació d'un tercer arquitecte de la meva edat que comparteix amb mi la seva convicció que aquesta inquietud està en molta gent que no construeix cases però també s'atribola quan escolta Catalunya Ràdio i TV3, ambdues convertides en instruments de la propaganda oficial.

Elegant i displicent, jo trec ferro a l'assumpte, afegeixo fair play amb xancletes i fins i tot esbosso un gag sobreactuat i bufonesc perquè és veritat que de petitó vaig voler ser arquitecte, però no ho sóc, i he acabat creient que tanta inquietud és només cosa de la crisi i la falta de feina dels arquitectes. Però no funciona: un d'ells ja només fa versos pel gust de fer-ne, i els altres dos treballen a preu fet.

Jo, per descomptat, no; jo només llegeixo i escric però m'han contagiat la inquietud, en particular quan he sortit del cotxe d'un d'ells després d'escoltar la notabilíssima notícia del dia. I és que la llista de la Generalitat ha sumat tres noms més a la independència: Isona Passola, que produeix cinema sense tatxa patriòtica; Ada Parellada, que té com a mínim un restaurant estupend, i per fi, Montserrat Carulla, excel·lent actriu de teatre i veterana catalanista.

I de cop he començat a activar-me de debò, no exactament perquè no podré veure més cinema, o perquè ja no podré seguir menjant bé, i ni tan sols perquè deixaré d'anar al teatre, sinó perquè he de començar a saber amb exactitud què vaig fer jo els tres últims estius. I improviso sobre la marxa, molt excitat, en veu alta i a la vora de la piscina amb l'aigua tèrbola i tirant a llardosa que el 2012 no sóc a les llistes d'adherits a la manifestació de l'11 de setembre però afegeixo sense desmai la llista d'amics que sí que hi van ser (i afegeixo que fins i tot una amiga em va preguntar al dia següent: "què, bé, eh, ahir?"); el 2013 no tampoc no sóc a les llistes que registren i situen la gent però recordo molt, molt bé que no em vaig poder moure de casa perquè una lumbàlgia em va deixar planxat al llit durant una setmana, segurament pels excessos esportius a la piscina des de finals d'agost i principis de setembre, i, per fi, el 2014, recordo com si ho estigués veient ara que vaig estar buscant el lloc on inscriure'm però no ho vaig trobar perquè em moc malament per les xarxes socials, em vaig confondre i vaig acabar perdent l'oremus, el nord i el sud, i tampoc m'hi vaig inscriure, però juro que ho volia fer i que només el mal costum de no llegir ni Twitter, ni Facebook em van deixar tirat a la piscina sense apuntar-me a les portes del nou país.

I aquest 2015? On seràs, quina excusa t'inventaràs perquè ningú et trobi per quart any consecutiu a les llistes que reparteixen la gent que cobrirà el trajecte de l'avinguda Meridiana? Quina bola deixaràs anar? És l'amic més pacient qui em pregunta amb les cames damunt la taula, reclinat en una butaca vermella i exageradament descolorida, mentre mira amb pietat i atenció les meves cavil·lacions secretes, les meves mentides patètiques, les excuses que fabula la meva inquietud, la seva i la dels altres, per explicar que tampoc aquesta vegada, aquest 11 de setembre, m'enxamparà en forma. Contra el que diu la televisió pública, no estic preparat. Estaré traient Cervantes d'Alger perquè hi ha passat cinc anys entre el 1575 i el 1580, mentre intento esbrinar per on ha de seguir la biografia i se m'empantana el llibre allà, quan Cervantes encara no ha retornat ni un morabatí de la morterada que li van prestar per rescatar-lo de la seva captivitat a Alger.