Herois i covards

L’heroisme té mala fama. És comprensible, les conteses les narren els vencedors, que són capaços de deformar les atrocitats fins a convertir-les en gestes. Tenim suficient currículum de dictadura grollera per relativitzar la figura de l'heroi. Les morts netes de les pel·lícules de Hollywood dels quaranta i cinquanta, els bons i els dolents a l’estil Stallone dels vuitanta són simple propaganda, de la pitjor.

En la cultura dominant, Camins de glòria és una excepció i pot ser que per això Europa central i els seus satèl·lits hagin abraçat el pacifisme. Per defecte. Uns recorden la Segona Guerra Mundial, uns altres les notícies fredes dels Reagan i Andrópov i els de més enllà haguessin estat feliços si Fukuyama hagués tingut raó i haguéssim assistit al final de la història.

La història no s’aturarà per cap Fukuyama i les zones de confort ideològic duren poc i malament. La unanimitat, si és naïf, és doblement reprotxable. Prova d'això és que es pot arribar a permetre una matança com la de Srebrenica en nom del pacifisme de mals menors. Després, això sí, en nom del pacifisme o de l'interès estatal es pot arribar a parlar de nacionalismes exacerbats. La història de la infàmia peninsular sempre necessita un nou apèndix, aquí els herois són encara el torero i la seva quadrilla.

A Europa no estan gaire millor. Si no, no s'entén que mentre els mitjans es lamentin de Srebrenica i Hiroshima prestin una atenció més que relativa a guerres com la que pateix el poble kurd. Bé, s'entén massa bé. Turquia és un aliat estratègic i l'amor sobtat dels Estats Units per l’Iran torna a deixar-los sols, als kurds. Sols contra tothom, que és el que passa quan no es té un Estat que et defensi, que la resta de governs se’n renten les mans fins i tot veient la batalla de Kobane en directe. El poble kurd ha lluitat contra el pitjor del dolent, n’hi ha prou de recordar el genocidi ordenat per Saddam Hussein o els equilibris de les tropes que van ocupar l’Iraq per no ofendre Turquia. Un país que encara no ha reconegut el genocidi armeni, com ha de reconèixer el kurd?

El poble kurd lluita contra ISIS amb una mà lligada a l'esquena. Gràcies a les xarxes socials, que tant disgusten el president Erdogan, hem vist desfilar les dones kurdes cap al front i hem llegit el testimoni de voluntaris que mai tindran el reconeixement d'aquelles altres Brigades Internacionals. És possible fins i tot que l'esquerra europea, tan neta ella, arribi a repudiar-los per nacionalistes.

De vegades la negació de l'heroisme aliè és l'excusa per no acceptar la pròpia covardia. Penseu en el Kurdistan i escolliu un dia a l'atzar, de fa un any o d’aquí a dos mesos. A la humiliació quotidiana cal afegir atemptats, detencions arbitràries o assassinats com el d’Ekin Van, el cadàver nu i vexat del qual va servir d'advertiment per a la resta de dones de Sirnak.

És clar que hi ha herois. Els milers de joves nord-americans que van desembarcar a Normandia per lluitar per una gent que no coneixien i per un país que pot ser que no sabessin situar en el mapa. Els desapareguts a Xile, l’Argentina i Nicaragua i els que avui tornen a desaparèixer a Mèxic buscant altres desapareguts. Com es pot posar en dubte la valentia de famílies com la de Malala, la nena tirotejada pels talibans? I l’empenta de pares i mares que en aquests moments creuen Sèrbia després de fugir de Síria? El conservador del patrimoni de Palmira, Khaled al-Assad, va decidir quedar-se i va ser decapitat.

No tots som iguals. Hi ha individus i grups que poden permetre's ser pacifistes. Fins i tot exercir-ne i manifestar un pacifisme cínic i condescendent, progressista i conservador. Europeu, en definitiva. Ja no ens estranya que tres nord-americans redueixin un terrorista en un tren francès.

Desconfiar de l'heroïcitat és un deure moral i intel·lectual. Fer servir aquesta desconfiança per mantenir la pròpia comoditat és covardia. No és dolç morir per la pàtria i deixo al judici de cadascú saber si és decorós fer-ho per la família o pels nostres veïns. El que segur que és indecorós és no reconèixer el valor en la tragèdia, perquè per molt aliena i nacional que és, també és pròpia. La valentia en democràcia comença per informar. Informem sobre el Kurdistan, sobre el Tibet i sobre Mèxic. Si no és per heroisme, que sigui per decència.

Francesc Serés és escriptor.