A l’oposició

La bibliografia sobre l'oposició al poder és infinita, i no és menor la que hi ha sobre la pràctica de l'oposició ideològica, sobre l'oposició discrepant i, fins i tot, sobre l'oposició extraparlamentària, ja sigui des de la dissidència d'un grup de pressió, ja sigui des de la deslleialtat a la democràcia amb la finalitat de lesionar la seva estructura i equilibri, però és més aviat escassa la que se centra en l'oposició política feta des del Parlament.

Malgrat els esforços titànics de Robert Dahl, Giovanni Sartori o Juan José Linz perquè no s'ignorés la naturalesa, la dinàmica i el significat de l'oposició política en el funcionament dels règims democràtics contemporanis, és probable que el que més temin els caps de totes les oposicions parlamentàries del món sigui constatar la veritat continguda en l'asserció de l'esmunyedís Giulio Andreotti, que el poder desgasta sobretot quan no es té. La patacada que l'independentisme patirà en les properes eleccions catalanes podrà aportar als politòlegs algunes dades d'interès sobre la qüestió.

La principal incògnita que caldrà resoldre després del 27-S serà si Raül Romeva té prou envergadura política i resistència mental per exercir amb solvència un paper polític, el de cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, que fins fa poc no havia ni somiat que protagonitzaria. Encara que sigui el pitjor per a la ciutadania, el millor que li pot passar és que el Govern entrant s'equivoqui i, en lloc de satisfer els seus objectius, cregui més important neutralitzar l'oposició: en aquest cas, Romeva no viuria els anys més difícils de la seva carrera política.

També s'haurà d'estar atents davant el debut de Carme Forcadell a la tribuna del Parlament: malgrat la derrota, continuarà esquinçant-se les vestidures com si estigués regentant una parada en un mercat? O enriquirà el seu repertori de consignes enfervorides amb alguna substància intel·lectual de pes que justifiqui l'honor d'ocupar un escó? I Muriel Casals? Caldrà veure si resisteix –quatre anys són molt llargs– i no cedeix a la temptació de la nostàlgia, si no enyora massa els dies tranquils a la seu d'Òmnium Cultural.

La principal incògnita que caldrà resoldre serà si Romeva té prou envergadura 

I com que no hi ha motius per dubtar de la disciplinada paraula d'honor de Mas i Junqueras, ni de la seva alta cavallerositat, és lícit que hi hagi inquietud per conèixer el nom dels seus substituts una vegada dimiteixin dels seus càrrecs al llarg de la nit electoral. Les previsibles disputes entre Germà Gordó i Antoni Castellà no entelaran, no obstant això, la primera intervenció parlamentària d'Eduardo Reyes: serà capaç d'enlluernar els oients amb un discurs que vagi més enllà dels tòpics sobre les idiosincràsies regionals? I Rull i Turull? Derivaran cap a la metamorfosi incomprensible, o sucumbiran a una orfandat política que els portarà a seguir els passos sense rumb de l'ínclit Homs? Les preguntes sense resposta davant la imminent derrota independentista són interminables, però potser la més capciosa és la que demana saber quants parlamentaris hi haurà de Junts pel Sí que experimentaran una revelació similar a la que van tenir quatre anys enrere i, alehop, amb gràcia circense, albirin la llum constitucionalista.

Davant la llista mediàtica i demagògica –és el mateix– elaborada per Junts pel Sí, que porta a l'absurd el desig de convertir la política en domini de tots, fins i tot d'aquells que no tenen cap tipus de preparació que així ho avali, cal recordar unes paraules d'Octavio Paz a propòsit de la història de la llarga passió desgraciada per la política que ha sentit massa gent aliena a ella: la política pot convertir en fum el cervell d'alguns, pot enverinar els insomnis d'uns altres, pot portar al ridícul o al manicomi a molts, i junts i a l'uníson poden fer creure que es tracta d'una pràctica tan deshonrosa que convé exterminar-la , “però no podem renegar de la política; seria pitjor que escopir contra el cel: escopir contra nosaltres mateixos”.

Ponç Puigdevall és escriptor i crític literari.