Caicedo: “De vegades penso: què seria de mi sense el futbol?”

Felipe Caicedo (26 anys) va néixer a Guasmo, un barri dur de Guayaquil, a l'Equador. Quan tenia 15 anys va guanyar Camino a la gloria, un reality show de futbol. El premi, passar-se dos mesos a la casa Amarilla (com la Masia, però del Boca Juniors); el veritable premi: un trampolí al futbol europeu, al Basilea de Suïssa. Va passar pel Manchester City, l'Sporting de Lisboa i el Màlaga. Va triomfar al Llevant. Va emigrar a la lliga russa i després d'una breu escala als Emirats Àrabs va voler tornar a sentir-se futbolista. Llavors va aparèixer Sergio González, que va ser company seu al València i el va convèncer per fitxar per l'Espanyol la temporada passada. Després d'una campanya irregular, Caicedo va descartar jugar la Copa Amèrica i aquest estiu va arribar el primer a la ciutat esportiva Dani Jarque per iniciar la seva preparació. El davanter vol recuperar la seva millor versió i liderar al quadre blanc-i-blau que avui s'estrena a la Lliga contra el Getafe (18.30, C+Liga) a Cornellà.

Pregunta. Com és Guasmo?

Resposta. Per sort en els últims anys el nivell de criminalitat ha baixat una mica, però no és un lloc segur. De noi vaig veure de tot. En un barri així tot passa a plena llum: gent morta al carrer, baralles i tirotejos entre bandes. Va ser dur, però arriba un moment en el qual t'hi acostumes, en el què l'anormal es converteix en normal.

P. I la seva infància com la recorda?

R. Vaig tenir una infància digna malgrat criar-me en un barri difícil i pertànyer a una família amb pocs recursos. La meva mare netejava cases i el meu pare era comerciant: venia fruita seca als estadis de futbol. I tinc cinc germanes, així que cada dia m'havia de barallar amb algú que trucava a la porta per veure-les. La meva mare sempre va estar molt pendent dels meus estudis, en canvi, el meu pare volia que jugués a futbol.

P. Al final, els vas complaure tos dos.

R. Estava boig pels ordinadors i a Suïssa vaig fer el batxillerat en informàtica. Així que, la meva mare contenta. El salt al Basilea va ser alguna cosa impressionant. Imagini's, de la calor al fred, del castellà a l'alemany tancat, i a una cultura totalment diferent. Per sort, vaig arribar a un club on el primer era la part humana i cultural. Va ser la base de tot, em vaig poder desenvolupar com a futbolista i també culturalment, ser més que un jugador de futbol. De vegades em pregunto: què seria de la meva vida si no hagués agafat aquell tren?

“Tornar al futbol d'elit i a un club més exigent se'm va fer difícil”

P. I quina resposta té?

R. Intento no donar-hi gaires voltes, però quan em sento feble són pensaments que tinc. Ho penso quan les coses no em surten bé, en les situacions difícils per a un jugador professional. El cos està mecanitzat perquè tot vagi bé i és llavors quan recordo totes les coses que he viscut i penso: per sort estic on estic i sóc el que sóc. Sé que em vaig haver d'esforçar molt perquè a la vida no hi ha res fàcil.

P. Va ser difícil el seu retorn a la Lliga?

“És lògic que la il·lusió de la gent i del grup recaigui en mi; em motiva”

R. Em va costar molt, venia d'un futbol que no és competitiu i tampoc havia jugat massa a Rússia. Arribava d'un any i mig en pla sabàtic, si és que se li pot dir així. Llavors, tornar al futbol d'elit i a un club més exigent se'm va fer difícil. Però Sergio [González] em va donar molta confiança i el grup em va ajudar perquè m'adaptés ràpid.

P. Es va veure ja la seva millor versió?

R. No. Si sóc sincer, no. Em va faltar acabar millor la temporada. Vaig tenir un bon principi d'any, però no es va aconseguir arribar a la final de la Copa del Rei i això, potser, ens va afectar anímicament a tots. Aquest estiu vaig sacrificar la Copa Amèrica, i em feia molta il·lusió jugar-la, per poder recuperar-me bé de totes les molèsties i posar-me bé físicament. Feia quatre anys que no podia arrencar bé una pretemporada. Vull repetir un any com el del Llevant [va marcar 14 gols]. Sóc jove i encara puc donar molta guerra. Em queda molt futbol.

P. Després de les sortides dels referents del grup, sent que té més pes en l'equip?

“Sergio González és un entrenador molt obert i entén el jugador”

R. És alguna cosa lògica. En tenir sortides importants com les de Sergio García, Stuani o Lucas Vázquez, jugadors que eren fonamentals, és obvi que la pressió recaigui sobre mi. És lògic que la il·lusió de la gent i del grup recaigui en mi. Però em motiva el repte de ser el referent. Estic molt a gust i tranquil perquè les coses ens sortiran. S'han incorporat jugadors com Burgui, Gerard Moreno, Asensio i Hernán Pérez, gent que ens pot donar coses en atac. La responsabilitat és de tots, però hi ha futbolistes que hem de fer un pas endavant.

P. Està en deute amb Sergio González?

R. Ell em va donar suport des del primer minut i haig de respondre a aquell suport. És un tècnic que em coneix bé i també sap que nosaltres estem compromesos amb l'equip i amb ell. Va demostrar ser un entrenador molt obert i que entén perfectament el jugador.