L’exemple Pedro

A Pedro Rodríguez (Santa Cruz de Tenerife, 1987), Pedro, Pedrito, el noi d'Abades, fill d'un empleat d'una gasolinera i d'un mestressa de casa, li plouen les enhorabones en la turística Barcelona i la cosmopolita Londres. Hi ha una sensació de pau i bons desitjos a tot arreu, com correspon a un futbolista exemplar que es mereixia la millor sortida pels serveis prestats al Barça i una rebuda calorosa al Chelsea per haver preferit Stamford Bridge a Old Trafford i a l'Etihad Stadium.

Hi ha molts barcelonistes que consideren que el davanter canari ja va donar tot el que podia a l'equip i celebren el seu traspàs per 30 milions –27 de fixos i tres de variables–, de la mateixa manera que el futbolista està convençut que amb la suor del seu front es guanyarà a casa de Mourinho el pa que avui li neguen: Messi, Suárez i Neymar. A Pedro, al cap i a la fi, li ha passat el mateix que abans a Alexis, avui figura de l'Arsenal. Ningú vol ser el quart davanter al Barça mentre funcioni el trident de Luis Enrique.

No hi ha millor jugador per fomentar la competitivitat i l'esperit d'equip que Pedro, debilitat de Del Bosque i de Guardiola, l'entrenador que el va rescatar de La Masia quan anava camí del Portuense perquè ningú li veia res, tret que corria tant que semblava fugir de la pista com del sol de Tenerife. Al tècnic blaugrana li agradava recordar en els moments de supèrbia blaugrana que mai s'ha d'oblidar que “tots som Pedro”. L'exemple de Pedro val per al Barça, el Chelsea o qualsevol equip d'Europa.

“És el company perfecte, un professional modèlic”, va anunciar Henry a Sky Sports. “No deixa de pressionar ni de córrer durant tot el partit, no protesta, no crea problemes, s'entrena igual que juga i és el futbolista que tot entrenador voldria tenir al seu equip”. El currículum de Pedro, que inclou 321 partits i 99 gols, campió del món i d'Europa amb Espanya, 20 títols (5 Lligues i 3 Champions), es distingeix per una dada: va marcar en les sis competicions del 2009.

Ha deixat el seu gol en moltes de les finals del Barça, sobretot en la del Mundial de Clubs contra Estudiantes (2009) i en les Supercopes d'Europa amb el Shakthar Donetsk (2009) i l'última davant el Sevilla (2015), en què va celebrar amb ràbia el gol de la victòria que donava el trofeu al Barça. El gest de Pedro va definir el seu caràcter ambiciós, de futbolista irreductible i també servicial i gens egoista, ja jugui amb Messi, Henry o Villa. Pedro té també el seu amor propi i sap com fer-se notar i si convé es fa sentir, i així l'hi va recordar al secretari tècnic Robert quan va parlar més del compte a Tbilissi.

Humil, senzill, honest i compromès amb l'equip i el club, mai va mercadejar amb el seu contracte des que va ser fitxat per 30.000 euros del San Isidro i va debutar amb el primer equip blaugrana el 12 de gener del 2008, quan Rijkaard li va donar entrada per Eto'o contra el Múrcia. Tampoc vol provocar compassió ni malentesos, sinó que aspira a guanyar-se el lloc per a la pròxima Eurocopa. Va parlar amb Mourinho i amb Cesc, i les seves paraules el van convèncer més que els crits de Van Gaal, barallat amb Valdés.

Als seus 28 anys, torna a un equip d'autor, igual que quan va sobresortir al Barça, per culminar una carrera d'un mèrit immens. Avui fa l'efecte que serà molt difícil que surti un altre Pedro, un noi esforçat, anònim mediàticament i golejador en les grans cites. La majoria de joves de La Masia tenen poc a veure amb aquell noi d'Abades que es va guanyar la fama i la glòria en un equip d'estrelles comandat per Messi. El Barça el trobarà a faltar, sobretot com a exemple.