El final del camí de la Lianne

Asseguda sobre el cobrellit marró d'un llit individual d'hotel i amb les cortines de l'habitació, també marrons i atofades, corregudes, Lianne Smith narra com ha matat, fa unes hores, la Rebecca i el Daniel, els seus dos fills de 5 anys i d'11 mesos. “Va ser un cap de setmana perfecte”, diu, sense arribar a esclafir a plorar. Tres dies idíl·lics a Lloret de Mar (la Selva), on van arribar des de Barcelona. “Vam venir aquí sense res, no vam agafar res perquè això era el final del camí”, explica amb la veu trencada.

A l'habitació del costat, l'habitació triple 101 de l'hotel Miramar, Daniel i Rebecca estan estirats cadascun en un llit. Estan tapats, com si dormissin. La seva mare, el 17 de maig del 2010 a les nou de la nit, va aprofitar que ja descansaven, va immobilitzar-los posant les seves cames sobre les dels nens, i els va col·locar una bossa de plàstic al cap fins a asfixiar-los. L'endemà, sobre dos quarts de tres de la tarda, va baixar a la recepció i va demanar que avisessin a la policia.

“En aquell moment no hi era tota, semblava que no fos en aquest planeta. Parlava al ralentí”, recorda cinc anys després l'inspector dels Mossos d'Esquadra Josep Monteys, que va assistir a la confessió voluntària i gravada en vídeo de Lianne en aquella habitació.

“La meva intenció era marxar, els meus fills i jo, junts”, segueix ella, apuntant a l'infinit amb les mans. Una setmana i mitja abans els Mossos d'Esquadra havien detingut la seva parella i pare dels dos nens, Martin Smith, que les autoritats britàniques buscaven acusat d'abusos sexuals. Feia dos anys i mig que la família Smith havia començat una fugida per evitar que Martin fos jutjat per haver violat una altra filla de Lianne, fruit d'un matrimoni anterior. Primer van arribar a la Costa del Sol i finalment es van instal·lar a Barcelona. Lianne es va posar un nou cognom, Ross, i es va transformar en professora d'anglès, casada amb un escriptor que mai sortia de casa.

Van viure a tres pisos diferents. Rebecca estudiava a un col·legi d'Horta; Daniel anava a la guarderia. Es comportaven com qualsevol família normal, com si haguessin oblidat que en realitat eren fugitius. I amb aquesta normalitat van reaccionar el dia que van entrar a robar-los a casa. Els havien desvalisat el pis de Travessera de Gràcia, i Lianne va acudir als Mossos d'Esquadra per denunciar-ho. La policia no va trigar a descobrir que hi havia una ordre europea de detenció contra Martin.

“A partir de llavors ella va començar a emparanoiar-se. Sortia de casa mirant a tot arreu, pensava que la gent la vigilava. Tenia por que els serveis socials britànics li volguessin prendre els fills”, explica Monteys. Fins que Lianne no va veure cap més sortida, va agafar quatre peces de roba i va posar-se en marxa cap a Lloret de Mar, on ja havien estat alguna vegada.

“Sabia que no es podien defensar”, admet Lianne Smith, asseguda sobre el cobrellit marró. A les preguntes del fiscal, repeteix les edats dels seus fills i insisteix que ella també voldria haver mort. “Creiem que es va intentar asfixiar, però tampoc n'hi ha un indici clar. Només el que diuen les notes que va escriure, i els esborranys que trobem a la paperera del lavabo de l'habitació”, explica l'investigador. La gran majoria dels seus escrits tenien l'única intenció de defensar la innocència de Martin, que creia a ultrança.

Monteys creu que Lianne mai havia suposat un perill per a la societat en general. “Però va haver-hi una mínima planificació del crim, una intenció”, raona. El Daniel i la Rebecca van ser enterrats al cementiri de Lloret de Mar perquè els seus pares no van poder pagar-ne la repatriació. Lianne va ser condemnada a 30 anys de presó. El seu marit va ser condemnat a 11 anys de presó al Regne Unit per abusar en 11 ocasions de la seva fillastra. Mesos després, es va suïcidar.