Rajoy i el balanç d’un programa incomplert

Atur, crisi, Catalunya i corrupció. Mariano Rajoy farà avui a la Moncloa la seva roda de premsa número 111 de la legislatura, si s'hi inclouen les compareixences de dues preguntes habituals amb presidents estrangers, per fer balanç i prometre que si el voten i segueix governant posarà en marxa una "ruta social" en el seu proper mandat. En l'actual, que oficialment no ha acabat, va començar incomplint els punts principal del seu programa, apujant impostos i llastrat per l'amenaça del rescat i la fallida d'Espanya. Aquella ombra, que va aconseguir la quota històrica de 6.200.000 aturats (27,1%), es va superar. No la de la corrupció ni la de Catalunya. La bufetada del cas dels papers de Luis Bárcenas ha culminat aquest curs amb l'escàndol de Rodrigo Rato i el cas Púnica. El president català va començar visitant la Moncloa per exigir un pacte fiscal i l'acaba amb l'amenaça de les eleccions plebiscitàries.

Les primeres línies mestres

En la primera entrevista que va fer el gener del 2012 amb el llavors president de l'agència pública Efe, Mariano Rajoy va expressar les línies mestres del que pretenia fer amb Espanya en aquesta X legislatura de la democràcia. Ja va haver d'acceptar que havia apujat l'IRPF en contra del que havia promès un mes abans en el debat d'investidura i en la campanya electoral, va assegurar que no tocaria l'IVA, que no hi hauria banc dolent al país per reorganitzar les caixes endeutades, que volia reduir el pes de les administracions, el dèficit públic, posar fi a l'atur i assegurar l'Estat del benestar.

A la vora de la fallida

Encara creia factible complir la seva paraula. Somiava deixar la seva petjada. Després van arribar els pitjors mesos de la seva vida política, quan Espanya va treure el cap a l'abisme i la premier alemanya, Angela Merkel, no parava de cridar, pressionar-lo i exigir-li tota classe de reformes. Rajoy ho reconeixia en privat atabalat. Tenia una aplicació per seguir segon a segon l'avanç de la prima de risc i té gravada la data d'aquell estiu quan es va desbocar a 640. Va ser aquell mateix estiu del 2012 en què va haver de demanar a Europa un rescat financer de fins a 100.000 milions d'euros que no volia anomenar rescat.

El curs següent, el seu segon any a la Moncloa, no va començar millor. L'EPA del primer trimestre del 2013 va alçar el rècord d'atur a Espanya en 6.200.000 persones (27,16%) i a final del gener EL PAÍS va publicar l'exclusiva dels papers de Bárcenas, amb el detall circumstanciat d’una comptabilitat b en el PP que l'extresorer que ell havia ascendit gestionava en el partit presumptes sobresous des de feia gairebé 20 anys. Al final d'aquell exercici Rajoy es va atrevir a decretar que la recessió s’havia acabat: "Ja no som un llast, veiem terra".

Els indicadors de confiança política que recull l'oficial Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) van tocar fons el març del 2013: només un 24,7% dels espanyols veien la situació bé en contraposició del 42,7% del gener de 2012. L'últim barem de l'abril del 2015 ja reflecteix un 39,4% d'optimistes.

El president Rajoy va narrar un reguitzell de dades macro fa una setmana, quan es va publicar l'última EPA, la millor en deu anys, per presumir que ja hi havia molts signes evidents de la recuperació econòmica i per subratllar que ja havia aconseguit la meta de tenir 500.000 aturats menys a Espanya dels que havia heretat del seu predecessor, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Ara n’hi ha 5.149.000, un 22,37%, un dels percentatges més alts del món civilitzat.

La recuperació no es nota

Aquesta millora, no obstant això, encara no s'aprecia en l'àmbit polític. El PP que presideix Rajoy va perdre 2,6 milions de vots en les europees de fa una mica més d'un any, 600.000 paperetes en les andaluses del març i 2,5 milions en les locals del 24 de maig passat. Va arribar al poder amb un 44,63% dels sufragis i 186 escons, en el primer CIS del gener del 2012 la seva estimació de vot ja estava en un 42,7% i en l'últim d'abril s'havia desplomat al 25,6%. Amb aquest nivell de suport no està assegurada ni la majoria absoluta ni tornar a governar. De fet, ja ningú parla en el PP de reeditar aquell resultat, impossible amb l'emergència durant l'últim any de Podem i Ciutadans. El mateix Rajoy, quan ho fa, s'acontenta a sol·licitar una majoria àmplia, suficient, “per no fer marxa enrere als errors del passat”.

Rajoy justifica la caiguda electoral brutal en la difícil i complicada crisi que ha hagut de gestionar i en la mala gestió de la corrupció interna en el PP. Aquesta anàlisi és ara coincident. La número dos del PP, Dolores de Cospedal, va acceptar aquesta mateixa setmana, en una entrevista televisiva marginal, que el gran error pel qual estan pagant aquesta sagnia de vots és per la corrupció, que circumscriuen ara a un grapat de pocavergonyes que els "avergonyeixen". Només Gürtel i Púnica afecten almenys un centenar de càrrecs del PP.

El president es vol presentar ara, en aquesta campanya determinant, com l'únic candidat fiable, sòlid i experimentat que no farà ocurrències per mantenir Espanya en la mateixa direcció, unida i arribar als 20 milions de treballadors. Rajoy entén que si rep aquesta confiança tindrà marge per ensenyar el seu vessant més humà i social i recuperar els valors perduts pel camí del relegat Estat del benestar. La presència de més diners en les arques públiques, a més, li facilitarà el camí de les promeses, però ja no arriba a temps de canalitzar ni diluir el problema amb Catalunya.

Pacte fiscal i sobiranisme

El setembre del 2012 el president català Artur Mas va arribar a Madrid i li va exigir al seu despatx de la Moncloa un nou pacte fiscal, amb millores clares per a Catalunya. L'estiu passat, quan va tornar a visitar-lo per última vegada, ja va reclamar que autoritzés un referèndum sobre la independència. Mas, que en cinc anys ha convocat tres eleccions catalanes, va tirar endavant els seus primers pressupostos gràcies al tràngol que va passar el PP d'Alicia Sánchez Camacho per donar-li suport. El líder de CiU és ara el número quatre d'una llista sobiranista unitària amb ERC i Camacho s'acaba de retirar i les enquestes rebaixen els seus 19 diputats actuals a una desena amb prou feines.

Rajoy no vol passar a la història ni com el president que va permetre la divisió d'Espanya ni com el que no va ser capaç de repetir un segon mandat. Per això, ara, vol implicar-se al màxim en el disseny de la campanya, perquè sigui molt seva i presidencialista, i per això s'ha vist forçat a retocar una mica els seus equips, més en el PP que al Govern.

Més gran però fiable

Però Rajoy té un llast i ho sap. Serà amb els seus 60 anys i 32 en política el candidat més veterà de totes les candidatures. La cara més visible de la casta injuriada. El seu guru electoral, Pedro Arriola, apostava en plena travessa sobre la crisi en els seus equips, perquè el president mantindria al màxim possible els seus col·laboradors de sempre i les seves mateixes polítiques. A Rajoy no li agraden gens els canvis i no va fallar. Només es va permetre demanar perfils de dirigents joves, frescs, nous, amb bona tirada per a les tertúlies de les teles, per al segon esglaó de poder del partit i per preparar un hipotètic relleu. El mateix Rajoy, que ha ordenat als seus sortir del despatx, explicar-se més i trepitjar el carrer, s'ha desenganxat una mica del plasma i accepta més preguntes, xerrades i fins i tot rodes de premsa.