Sílvia Pérez Cruz: “Sóc un paisatge; els meus pares, el mar i el camp”

Pregunta. D'on ve la seva veu?

Resposta. Sóc un paisatge! Quan em pregunten d'on sóc, sempre dic que de l'Empordà; és cert que aquests boscos, aquests mars, t'empenyen a parlar de la bellesa, i és el que intento. També hi ha aquella llum del vespre en què tots estem macos.

P. Així que un paisatge...

R. Una llum i un paisatge. El Baix Empordà és una aquarel·la, tot molt delicat i petitó, amb una miqueta de mar; no és l'Atlàntic, és un mar controlat, amb masies, camps, flors, olor de sal i de port, com deia Pla. Hi ha una olor d'hivern que a mi m'emociona. El meu pare és més el mar; i la meva mare, el camp i els boscos.

P. Una part del que ha dit recorda la lletra del Petit vals vienès, que vostè canta amb la versió de Leonard Cohen.

R. Aquella cançó són postals, imatges, una darrere d'una altra. Què bonic i que difícil és cantar! En principi no, surt natural; l'objectiu és que quan vagis a cantar per compartir-ho no sigui difícil. Hi ha esforç, lliurament, dubtes, però no dificultat. La dificultat l'has de treballar a casa. Hi ha un moment difícil quan les emocions hi són presents; si tens ganes de plorar és impossible cantar, i és horrible si cantes sola. Les vegades que he cantat des de la tristesa profunda cantar és com plorar.

P. Què sent quan se s'escolta cantar?

R. Quan treballo en els discos miro molt el que és formal. L'emoció és quan cantes. Abans i després són moments per pensar la música; m'agrada cuidar el so, llevar el que en sobra... Emocionalment surten coses que no saps com després funcionen i això és bell.

P. Predomina més l'esforç o l'emoció?

R. Per igual. Jo em sento malament si no m'esforço al màxim. La gent et va a veure, s'obre a tu i m'esforço molt per aconseguir aquesta possible emoció. El meu objectiu és treballar molt abans per deixar de pensar quan estic a l'escenari, sentir únicament i que es noti.

P. Pot estar sola aquí a dalt?

R. Es pot. Últimament estic molt a gust a l'escenari. T'hi pots arribar a sentir molt sol, però si tot funciona estem aquí junts. És seriós tot això, i alegre també. Ens eduquen per estar molt solitaris i la gent després va molt a la seva. Tots es fan la seva cuirassa, però si de sobte sents la comunicació de molta gent això és superemocionant.

P. La representen les seves cançons?

R. No penso en el concret, penso en el concepte. Per exemple, hi ha dies en què penso bastant en Miguel Hernández; m'he emocionat molt i he intentat fer-ho en solitud, però quan pujo a cantar penso en l'amistat, en l'amor total. Hi ha dies en què si estàs més tocada per alguna cosa teva se't desmunta tot. La meva emoció no li interessa a ningú en realitat, però quan algú es commou (com aquella dona que em va dir que havia cantat la seva pena i que qui m'ho havia explicat) és preciós.

P. Canta la seva pròpia pena?

R. Sí, de vegades em permeto uns segons en les cançons, o d'empipament, o d'alegria. Clar que hi sóc, però el millor és quan no hi sóc.

P. Aquest art està envoltat d'interessos. És difícil sobreviure?

R. De vegades m'ho pregunto. En algunes coses sóc molt ingènua, molt innocent, però miro al meu voltant i hi ha gent molt autèntica, amb mil virtuts. També hi ha molta mentida, molt discurs, molt personatge que em decep profundament. Cantant a l'escenari estic en equilibri: la humilitat i la fragilitat, combinades amb la fortalesa, s'alimenten de les ganes de donar el millor. Ara sento que reneixo i veig que val la pena esforçar-se en el que un creu.

P. Ha vist el perill de l'èxit?

R. Vaig tenir por quan vaig entrar a la discogràfica, una multinacional, però algú em va dir que seria com jo volgués que fos. Tinc una consciència petita del que em passa, jo no puc abastar més que els habitants del meu poble. Té a veure amb el que ofereixo: ho he fet molt lentament, així que ho puc digerir molt bé.

P. Què és renéixer?

R. Té a veure amb una petita mort prèvia. Després d'un patiment, d'un amor que t'ha destruït alguna cosa, que t'ha tallat un braç, sentir que aquell braç et torna a créixer, que ets capaç de tornar a començar. Hi ha petits renaixements i uns altres més potents, com el que estic passant ara. Una etapa sorpresa: després de quedar-te en blanc, girar full i tornar.

P. Es quedaria en silenci.

R. Sí... El silenci sempre és música. A la música un bon silenci pesa molt més. En el silenci pur de vegades hi ha un buit brutal, però ser a casa sense escoltar música m'asserena.

P. Diu que la pel·lícula que ha fet li ha retornat “la part lluminosa de la Sílvia”. Es veu en tercera persona?

R. Ho vaig pensar al camerino del Liceu, quan vaig cantar 11 de novembre. Per respecte ningú em va venir a veure, i vaig estar sola. Em veia com una altra. Potser era més la meva ànima la que hi era. Ara treballo per aconseguir ser com sóc.

P. Què li diu el mirall ara sobre el que ha passat?

R. Tranquil·la, gaudeix-ho, t'ho estàs treballant molt. I no només en l'aspecte artístic. Avança i creu-te les bones coses que passen. Gaudeix-ne.