El pacte amb l’Iran perfila un nou mapa del poder al Pròxim Orient

L'acord nuclear amb l'Iran ha sacsejat el Pròxim Orient. No només canvia la imatge d'aquest país al món, sinó que té el potencial de reformular aliances i enemistats en una regió explosiva. Des d'abans de la signatura, diversos portaveus iranians van suggerir que permetria la cooperació amb Occident per calmar la zona. La lluita contra l'Estat Islàmic (EI), Síria o el Iemen són els assumptes evidents. No obstant això, sembla complicat aconseguir-ho sense un acostament previ entre l'Iran i l'Aràbia Saudita, els dos rivals per l'hegemonia regional.

“Durant els últims anys, les relacions [d'Occident] amb l'Iran s'han centrat en la qüestió nuclear. Una vegada aconseguit l'acord, hi haurà una oportunitat i tots dos s'han mostrat partidaris d'explorar-la. Podem esperar més col·laboració fins i tot si és a porta tancada”, interpreta Ellie Geranmayeh, de l'European Council on Foreign Relations. La investigadora, que acaba de publicar Engaging with Iran: A European Agenda (Un pla europeu per treballar amb l'Iran), opina que aquest diàleg, sobre l'EI o Síria, és “més fàcil per Europa”. Les paraules del líder suprem iranià aquest dissabte semblen donar-li la raó.

Però el sagnant trencaclosques en què s'ha convertit el Pròxim Orient resulta impossible de recompondre només amb l'ajuda de l'Iran. “Qualsevol reconciliació exigeix que hi siguin totes la potències de la zona”, admet Geranmayeh, que afegeix Turquia a l'equació “perquè les guerres per intermediació [proxy wars] no es limiten a l'Iran i l'Aràbia Saudita”. Encara així és la rivalitat entre aquests la que marca la línia divisòria o agreuja els conflictes al Líban, Síria, l'Iraq, el Iemen i Bahrain. També, el motiu que impedeix la seva cooperació enfront de l'EI, malgrat que amenaça tots dos.

“No serà fàcil, a causa del llarg període de tensions i el grau de desconfiança que hi ha cap a l'Iran”, assenyala per la seva banda Christian Koch, director de la Gulf Research Center Foundation i coautor d'un informe recent que proposa una conferència de seguretat i cooperació per al Golf. De totes maneres, reconeix que “hi ha tendències i veus dins de l'Iran que no desitgen que l'Iran estigui aïllat del món àrab i que entenen que cert grau de cooperació és necessari per resoldre els problemes regionals”.

A Teheran, no obstant això, es té la convicció que el canvi ha de venir de l'altre costat del golf Pèrsic. “Des de la seva arribada a la presidència [Hassan] Rouhani ha allargat la mà a l'Aràbia Saudita. Abans de la mort d'Abdallah, la relació no estava tan enverinada com ara. El nou rei té una política exterior molt més agressiva cap als veïns, inclòs l'Iran”, explica el professor de Relacions Internacionals Foad Isadi.

La tibantor s'ha vist en la reacció oficial de Riad al pacte nuclear. El comunicat expressava satisfacció per “qualsevol acord que garanteixi que l'Iran no pot desenvolupar armes nuclears”, però insistia sobretot en la importància d'unes inspeccions estrictes i la possibilitat de reinstaurar les sancions amb rapidesa en cas necessari. Als governants saudites no els preocupa tant la lletra de l'acord com que la República Islàmica, lliure de la pressió internacional i de les sancions econòmiques, tingui més capacitat per donar suport als seus aliats a la regió.

Així ho han reflectit comentaristes i mitjans de comunicació, alguns en un to bastant elevat. “Un Iran terrorista en comptes d'un Iran nuclear”, titulava un article el columnista Jaser al-Jaser al diari Al-Jazeera, en referència al suport iranià a les milícies xiïtes a diversos països de la zona.

Fins i tot països com Unió dels Emirats Àrabs i Kuwait, que de seguida van felicitar el president Rouhani, temen la possibilitat que el pacte sigui el primer pas per un Gran Acord entre els Estats Units i l'Iran que acabi dividint l'Iraq i Síria en àrees d'influència. Encara que els dirigents iranians sovint esmenten que el seu país no n'ha atacat a cap altre en els últims tres segles, els seus veïns àrabs han temut el seu expansionisme des de la revolució de 1979, no en forma d'invasió militar sinó ideològica.

Aquesta desconfiança recíproca ha encoratjat el sectarisme que ara arrasa la regió i del qual cadascun acusa l'adversari. Amb la seva proclamació com a República Islàmica, l'Iran no només es va convertir en far dels xiïtes (una branca minoritària de l'islam), sinó que va qüestionar el lideratge del món islàmic que l'Aràbia Saudita (sunnita) s'atribueix com a seu de la Meca. Des de llavors, aquestes diferències doctrinals que arrenquen del segle VII però que en temps moderns no havien impedit la convivència pacífica dels seus seguidors, s'han explotat amb objectius polítics.

“Qualsevol esforç de debò per resoldre les tensions regionals ha d'implicar tant l'Iran com l'Aràbia Saudita perquè ells són els dos actors clau implicats i tots dos tenen una gran influència en els seus respectius aliats”, conclou Koch.