Vell apòstol punk

Quan el novembre del 1976 Johnny Rotten va cantar a Anarchy in the UK “el teu somni de futur és un pla de compres”, segurament no sospitava que quaranta anys després el títol d'aquella cançó acabaria estampat en un dels dos models de targetes de crèdit amb la imatge de la seva primera banda que acaba de llançar Virgin Money. O sí.

“Per descomptat que em sembla una idea genial! Aquesta gent està mostrant respecte per la meva història. La gent que l'està criticant només demostra la seva estupidesa. No se m'acut res més anarquista que inundar els caixers de Londres amb aquestes targetes”, contesta el líder dels Sex Pistols des de la seva casa de Los Angeles. Ho fa amb una veu nasal i una cadència trompetera amb la qual defensa una visió lluminosa de la vida i de la música. Durant tota la seva vida, John Lydon ha arrossegat tres malsons: la seva dentadura (les seves dents podrides li van valer l'àlies de Rotten), la idea de violència (en realitat, afirma, el seu ídol és Gandhi i la seva paraula clau ara és entusiasme) i els seus refredats recurrents.

Ara viu a la costa nord-americana perquè allà té temps per navegar, passejar amb el seu Volvo T5R Turbo groc, gravar el nou disc de la seva longeva banda PiL (What the World Needs Now, que veurà la llum al setembre) i escriure les més de sis-centes pàgines de la seva nova autobiografia: La ira es energía, editada a Espanya per Malpaso. No està en els seus plans tornar al seu país: “Hi vaig dues vegades a l'any, però s'està convertint en un lloc molt avorrit. Aquí puc fer el que no vaig poder permetre'm de petit perquè no teníem ni un duro i perquè el temps era horrible al nord de Londres”.

A La ira es energía, el seu segon llibre de memòries (el primer, No Irish, No Blacks, No Dogs, el va publicar el 1994), Lydon explica com va contreure una meningitis aguda per culpa de les rates: jugava amb vaixells de paper als bassals on havien fet les seves necessitats. Als set anys, quan va despertar d'un coma de diversos mesos que el va deixar amnèsic, no reconeixia ni els seus pares: “I per això no miro el passat amb nostàlgia. Des de llavors ho recordo tot tal com va ser”. Els metges van aconsellar als seus pares que intentessin mantenir-lo enfadat, perquè aquella excitació podria retornar-li part de la memòria: “I aquest ha estat el meu motor. Qui pensi que l'empipament o la ira tenen a veure amb l'odi és un ignorant”.

En aquella època es va forjar la seva antipatia cap a institucions com l'Església: les monges del seu col·legi l'anomenaven “ximple” i li deien que era cosa del diable que fos esquerrà. Anys després, quan es va tenyir el pèl amb la marca Krazy Color, el seu pare el va fer fora de casa perquè semblava “una col de Brussel·les”. “El meu pare pensava que jo el culpava per la meva malaltia i jo pensava que era ell qui em culpava a mi. Però ens vam fer amics”, explica. La ferida va quedar tancada quan el 2001 va anar amb ell a recollir el Q Award: el seu progenitor va col·locar el guardó en el quadre de comandament del seu camió.

El punk va ser mal traduït per oportunistes de classe mitjana i alta”

Lydon és d'aquells tipus conscients de la seva importància, dels quals parlen de si mateixos en tercera persona fins i tot quan exhibeixen, com durant aquesta entrevista, la seva cara més amable i riallera. Els Sex Pistols van tenir un impacte social i cultural que difícilment es tornarà a repetir: fins i tot es va debatre sobre ells al Parlament, on alguns diputats van voler aplicar-los la Llei de Traïdors i Traïció (penada amb la forca). A finals dels setanta, aquests monarques del punk antimonàrquic es cagaven en la reina o deien un parell de paraulotes al programa televisiu de Bill Grundy i allò era un escàndol nacional. Ja al segle XXI Lydon va poder insultar irònicament l'audiència del reality show en què participava sense que tingués conseqüències (en realitat, era el favorit fins i tot de les iaietes).

Per tot això Lydon recorda que és el rei del punk, afirma que tot el que ell digui és punk i insulta possibles competidors com Malcolm McLaren, ideòleg de la seva primera banda, i companys generacionals com The Clash, encara que declara un amor incondicional (i tendre) a la seva família i al seu mànager i amic. Sosté que els seus documentals sobre el món dels insectes estan connectats espiritualment amb els versos més incendiaris dels Sex Pistols i blasfema contra els que intenten redefinir què va significar el seu moviment. “El punk va ser mal traduït per oportunistes de classe mitjana i alta que volien defensar les seves tesis. No en tenen ni idea. No som hàmsters. Som el motor de la nostra maleïda cultura”, afirma sobre Jon Savage, l'autor d'England's Dreaming, la bíblia sobre el punk britànic.

Lydon converteix aquella mirada de classe obrera enfadada en gairebé una disciplina atlètica. Afirma en el seu llibre, per exemple, que les 75 lliures que costa una entrada de futbol per veure l'Arsenal, el seu equip, haurien de donar dret a allitar-se amb les dones dels jugadors: “Ells cobren massa i el futbol ha perdut tota connexió amb les seves arrels, amb els seus fans. Els futbolistes no pertanyen al camp on juguen, els nens no somien trepitjar-lo, tothom vol saber de tàctiques sense tenir-ne ni idea però després no animen….". I afegeix: “I, a més, m'han robat els pentinats! Abans que jo aparegués amb els meus colors i les meves escales, els futbolistes semblaven funcionaris o captaires. Què seria dels cabells de Neymar o de Beckham sense la meva influència. Maleïts imitadors”.