Mor Javier Krahe

De ben segur que gaudiria amb la ironia: les seves últimes paraules davant el públic van ser “i jo amb la meva corona vaig fer l’idiota…”. Javier Krahe va oferir el seu últim concert el 28 de juny passat en una petita localitat de la Corunya, Boiro, a A Pousada Das Ánimas, un local al qual acudia a actuar puntualment des de fa gairebé 20 anys. Es va acomiadar amb una de les seves icones, Marieta, amb aquell idiota que intenta enamorar la bella protagonista. Mai hi ha hagut un cantautor tan lluny de la definició d’idiota. En aquell últim concert, va anunciar que es retirava temporalment per prendre's un any “selvàtic” i treballar en noves cançons. Desgraciadament, Krahe ha mort aquesta matinada a la seva casa de Zahara de los Atunes (Cadis), als 71 anys, a causa d'un infart. El seu amic Pablo Carbonell va ser el primer a anunciar a Twitter la defunció: “No digueu ens ha deixat el millor de tots, malaguanyat el complert cantautor, era bé, tenia maneres suaus...’. D.E.P Javier Krahe. Gràcies”. Potser el mateix Krahe també valoraria la paradoxa que la seva mort ompli els comentaris de les xarxes socials, ell que escrivia les seves cançons en quaderns i llibretes, lluny del teclat d'un ordinador.

Krahe va néixer a Madrid el 1944 i, contra el que pugui semblar per la seva posterior actitud vital i artística, es va criar al barri de Salamanca i va ser alumne de l’escola del Pilar. Sempre es va sentir madrileny fins al moll de l’os: “Jo m'identifico amb Madrid. Viuria a qualsevol barri. Tot és Madrid. La meva dona deia, quan estàvem a Prosperidad, que volia anar-se’n més al centre, amb la nostra filla. El centre? Però si això és el centre”, afirmava en una entrevista recent a EL PAÍS.

Queden 35 anys de carrera i 15 discos en els quals va desgranar cançons ja llegendàries, des del seu primer àlbum Valle de lágrimas, publicat el 1980, que ja incloïa alguns dels seus temes més emblemàtics, com Villatripas, Don Andrés Octogenario, San Cucufato y Marieta. Amb un estil personalíssim, Krahe sabia omplir les seves cançons de referències cultes per combinar-les amb la seva arma principal: la ironia. La seva cançó Como Ulises (L’Odissea resumida en una cançó), inclosa en el seu disc Cábalas y cicatrices, de 2002, encara s'utilitza en molts instituts com a introducció per estudiar l'obra d’Homer. Krahe era un apassionat de la poesia, la qual cosa es traduïa en un excepcional talent per jugar en les seves cançons amb la mètrica i la rima. Els seus poetes eren “el Siglo de Oro, el 27, els dels 50 com Ángel González o Gil de Biedma…”, però quan se li preguntava per la seva relació amb la chanson francesa, responia inevitablement: “Sóc brassenià”.

Mai hi va haver un cantautor tan veraç, tan proper i, per descomptat, tan iconoclasta (Quin artista seria capaç avui de titular una de les seves cançons No todo va a ser follar, excepte Javier Krahe). Va ser precisament la seva singularitat, la seva capacitat per no encaixar en cap etiqueta el que va propiciar el seu primer assalt a la popularitat, arran del disc La Mandrágora, gravat en directe i editat el 1981 amb Joaquín Sabina i Alberto Pérez, que recollia les actuacions del trio al soterrani del bar madrileny del mateix nom, situat al barri de La Latina a Madrid. No obstant això, La Mandrágora no duraria massa: “Va ser amb Tierno quan van tancar La Mandrágora. Per ordre municipal. Perquè fèiem soroll. I estàvem al soterrani!”. A Krahe sempre li va agradar presentar-se davant els seus seguidors en petits formats, en sales reduïdes, lluny dels escarafalls, com el llegendari Café Central, a Madrid, o a la també madrilenya sala Galileo.

La seva insobornabilitat el va portar també a viure un dels moments més tristos de la seva carrera, quan es va convertir en el primer artista de la democràcia a ser censurat. L'any 1986, TVE va emetre un concert de Joaquín Sabina en directe, en el qual col·laborava el mateix Krahe. La seva cançó Cuervo ingenuo, que criticava Felipe González, llavors president del Govern espanyol, no va ser emesa: els televisors van fondre a negre. No li agradava massa, a Krahe, recordar l'episodi, com tampoc parlar del moment en què va ser denunciat, el 2004, per un vídeo en el qual es donava la recepta per cuinar un Crist al forn. El 2012, Krahe va ser absolt d'un delicte contra els sentiments religiosos pel jutjat penal número 8 de Madrid: “Ha estat un emprenyament. Encara que en aquests vuit anys potser he pensat en aquest assumpte una dotzena de vegades, la meitat en els últims tres mesos”.

Entre la publicació dels seus 15 discos, Krahe també va trobar temps per fundar un segell discogràfic independent, 18 Chulos, juntament amb El Gran Wyoming, Pepín Tre, Santiago Segura, Pablo Carbonell i Faemino. Malgrat la seva dràstica afirmació: “M'agrada no fer res. Tinc una enorme capacitat per a això”, Krahe va treballar molt i va treballar bé. Els seus concerts suposaven viatges emocionals de primer nivell, a més d'un torrent de diversió. Les lletres de Krahe, tan burletes com elaborades, han acompanyat la memòria musical de diverses generacions. I els seus seguidors, potser minoritaris, però sempre entregats, fidelíssims, capaços de viatjar per Espanya per seguir les seves actuacions, també trobaven en l'artista un referent vital. Un cantautor compromès que mai va estar en venda. Que va disparar contra tot i contra tots (“En una cançó es pot jugar amb tot, menys amb les desgràcies físiques”), que traspuava vitalitat, rebel·lia i iconoclàstia. També generós. Ho saben bé músics com Andreas Prittwitz, Fernando Anguita o Javier López de Guereña, als quals es va mantenir fidel durant gairebé tota la seva carrera. No serà desmesurat afirmar que, per als madrilenys, hi ha dues icones d'això que en els vuitanta es va dir “allò autèntic”: Javier Krahe i Rosendo.

A finals de 2014 va arribar el seu últim treball, un disc gravat el 2013 al Café Central de Madrid. Javier Krahe ja disposava de nous versos, de noves idees per a cançons (“Sempre escric les cançons a partir d'una frase que m'ha vingut al cap, o que he sentit dir o que he llegit. Agafo aquella frase i començo a especular -hi”). Cançons que se n'han anat amb l'artista. I no es tracta d'un bast rumor, desgraciadament. Però els seus seguidors no han d'abandonar-se a la tristesa. Ho afirmava el mateix cantautor, que llançava el seu epitafi fa anys a la seva cançó El cromosoma: “La muerte no me llena de tristeza, las flores que saldrán por mi cabeza algo darán de aroma”.