“El Museu d’Història de Catalunya ja ha depurat el seu pecat original”

Jusèp Boya (Les, Vall d’Aran, 1960), medievalista, museòleg format també a Mont-real, excap del Servei de Museus de la Generalitat, es defineix com un “català estrany” perquè “visc la catalanitat en occità” i això comporta “un projecte de país amb dues llengües pròpies”, però, sobretot, “molt espai per a la diversitat de matisos”. Això, i que els avis tinguessin una fonda amb la premissa que “a casa meva, primer de tot, s’ha de menjar bé”, li va perfecte per exercir, des de fa deu mesos, el càrrec de director del Museu d’Història de Catalunya (MHC), el centre que crea l’imaginari social més potent però que és vist per molts com el museu més polititzat de Catalunya. L’any que ve el MHC complirà dues dècades i Boya ja té gairebé enllestides les orientacions estratègiques pels propers cinc anys, amb les quals vol donar, “menjant bé i bo i de tot”, un bon gir a l’equipament. I, tàcitament, mostrant pautes per a la resta de col·legues.

Pregunta. El 2014 no va ser un bon any per al MHC: menys visitants, 171.975, i menys exposicions temporals, sis, que mai.

Resposta. La nostra situació s’ha de veure en un context d’empobriment de l’ecosistema museístic català des del 2007 per raons pressupostàries i del qual amb prou feines se’n surten CaixaForum o el Picasso, els únics que poden fer exposicions tipus blockbuster; amb els números d’avui, el Museu d’Història de Barcelona, el Marítim o nosaltres tenim molt poc marge. Les xifres? Des que he arribat comptem visitants, els que passen per taquilla, i no visites. Miri: si les xifres que donen tots els museus catalans fossin veritat, no tindríem el patiment de recursos que tenim. La comptabilitat dels museus catalans s’ha de revisar. En qualsevol cas, la ràtio d’autofinançament del MHC és del 8%; el normal, a l’estranger, és que rondi el 20%.

P. I com pot ajustar-se?

R. Analitzant què tenim, què oferim, què hauríem d’oferir, i buscant llavors un nou posicionament. Ara som el museu de Catalunya que més públic escolar rep, tot i que al batxillerat els perdem; hem d’ampliar el tema dels adults i el dels turistes: no oferim links, ponts, entre la cultura catalana i la seva. Ens manquen referents de context general: la Bàrcino en la Mediterrània romana, la Guerra Civil en el context dels feixismes europeus... Si Catalunya té el desig d’estar al món, el món també ha d’estar aquí dintre.

P. Té el MHC un problema d’endogàmia, doncs?

R. És evident que la proposta museística del MHC ha envellit, respon a una historiografia dels anys setanta, on la història de Catalunya està conduïda per factors d’ordre polític i institucional: Estatut d’autonomia, República, franquisme, Transició... El discurs, a partir del XVIII, està desequilibrat. Per més por que faci als polítics, les exposicions i els discursos dels museus caduquen i les col·leccions poden i han de créixer; cada 15 anys, al Canadà les exposicions es revisen i caduquen, ni que sigui per higiene intel·lectual.

P. Com pensen redreçar-lo?

R. Ja ho estem estudiant. Per exemple, no hi ha dones; tampoc està incorporada la nova ciutadania, la gent que ha vingut de fora: tots els museus tracten la identitat, ho admetin o no, però la identitat sempre necessita de l’altre: farem una exposició sobre l’ànima del Marroc, cal donar espais de reconeixement públic com aquest si volem integrar-los... Cal introduir-hi més història social, i la Guerra de Successió ha d’incorporar els nous discursos que la miren més des del conflicte internacional; la tecnologia ens ha quedat desfasada...

P. I hi ha també la mirada política d’una determinada Catalunya, i d’aquesta respecte d’Espanya.

R. Quan parlava de reequilibri també em referia a això. Si ens discutim o no amb Espanya és només una part de la realitat. Aquest museu ja ha passat el procés de depuració del seu pecat original: es tenia un desig de crear un museu, que no va partir d’un fons o un patrimoni, com sol ser habitual. És igual, és una opció política legítima; el model que tenia al cap Jordi Pujol era el del Museu d’Israel. Era un desig de Presidència que va trobar molts obstacles al Departament de Cultura, per exemple. I això explica moltes coses. També va tenir una línia erràtica al principi, amb bones exposicions, com les de les presons al franquisme, o la de drets de les dones, o la de les històries dels partits polítics, però en canvi la gent tenia la sensació que el MHC era un instrument polític i es va associar a aquest discurs... El MHC ha de ser transversal i encaixar totes les sensibilitats. També hauríem d’abandonar un xic les commemoracions oficials, no ens podem passar el dia amb efemèrides... Si no, hi ha sorpreses.

P. Per exemple?

R. Doncs que l’exposició del Tricentenari només va tenir 30.000 visitants. Causes? La inflació d’actes, la força del Born, equivocacions en la comunicació...

P. Què diran sobre Jordi Pujol? Ara el museu està parat al 2007...

R. Sí, no parlem de la crisi i tot és ben cofoi: em crema només veure-ho quan hi passo. Aquí creem un dels imaginaris més forts de Catalunya i hem de vigilar bé què diem. Hi ha qui ens ha comentat: “Heu de treure en Pujol d’aquí!”. No, la Història és la Història, i de Pujol haurem de dir la veritat segons el que ens diguin els historiadors a partir d’un discurs ben contrastat. També tenim una línia de seguiment del procés sobiranista, amb urnes del 9-N, pancartes, la ploma del president... Construïm un patrimoni, però necessitem el discurs històric definitiu i contrastat per activar-lo.

P. I qui fa el discurs contrastat?

R. No sóc un director-virrei, per això he proposat la creació d’un consell assessor de vuit membres, amb gent del món acadèmic, del turisme, de la comunicació... És un mecanisme d’autocontrol i de blindatge. També he demanat un comissariat. L’Acadèmia, en última instància, ens dirà què hi ha d’haver un cop treta l’escuma de la Història i deixant-ne l’essència.

P. O sigui, Pujol hi serà amb tots els ets i uts...

R. És clar, com també hauríem de tenir un bust de Franco. Per l’etapa del franquisme hi passem de puntetes: hi ha la resistència antifranquista, però es parla poc dels catalans de Franco o de com bona part del poble va oblidar que vivia sota una dictadura...

P. El 2019 s’acaba el lloguer i haurien de deixar aquest edifici del Port Vell...

R. Tot depèn de quina ambició té Catalunya com a país pel museu. Tenim un pressupost de 2,4 milions d’euros, i només podem destinar-ne 800.000 a exposicions, amb 10.000 metres quadrats i 25 persones. El pressupost hauria de ser el triple: cal ampliar l’espai per a exposicions i per al fons de reserva. Estar en aquest edifici és provisional; si ens quedem, hauríem de créixer cap a l’altre edifici del Palau de Mar i fer una mena de Ciutat de la Història. De manera immediata, ens centrarem a buscar una entrada per davant del moll del Port Vell i a incorporar la terrassa de l’edifici al recorregut museístic. Preferiria, però, un de nova planta, amb 28.000 metres quadrats, ben significatiu.

P. Tipus Guggenheim?

R. Els museus són símbols, expressió de modernitat, amb un joc a l’alça entre continent i contingut; el que passa a Catalunya és que per a biblioteques i arxius sí que es fan grans edificis, però per a museus ens dediquem a reciclar mones de Pasqua, excepte el Miró o el DHUB. El MHC té una dimensió simbòlica que hem de veure com la juguen els polítics: som un museu en adolescència permanent perquè els pares no el deixen créixer.