L’home que ho aconseguia tot

Leopoldo Rodés, català i cosmopolita, l'home amb la millor agenda d'Espanya. Leopoldo feia tantes coses que, al llarg dels anys i de la vida, me l'he anat trobant en teatres, museus, auditoris, consells i sales de reunions. Fins i tot en aquests últims anys, en què havia anat delegant algunes de les seves ocupacions empresarials, la seva agenda es continuava ampliant amb noms i més noms. No recordo la nostra primera vegada, el moment en què em va ser presentat. Però sí l'última. Va ser al Liceu de Barcelona, un lloc pel qual compartíem amors, temors i crítiques. Sempre, noblesse oblige, sense alçar la veu. Quan li vaig preguntar com estava, em va dir, entre rialles i besamans, “a punt d'entrar a la meva dècada prodigiosa”. I després va afegir: “O no és un prodigi complir d'aquí no res 80 anys i seguir viu, escoltant òpera, amb els fills de casa bona i senyores com vosaltres al meu costat?”.

Era Leopoldo Rodés un barceloní ben educat, culte de debò, d'aquests que reconeixen una cantata de Bach ja a la primera ària; galant sense ser cursi i capaç, segons Joan Antoni Samaranch, amb qui van compartir anys de feina perquè Barcelona fos olímpica, d'“aconseguir-ho tot”. Alguns se sorprenen per la quantitat de càrrecs que acumulava, però és que tots volien tenir-lo a prop.

Leopoldo Rodés era un home curiós i ben informat. Hi vaig coincidir als setanta durant les conferències que organitzava Sebastián Auger al Grupo Mundo de Barcelona, quan Espanya construïa una democràcia. Passava per allà Santiago Carrillo, amagat sota una perruca, quan li vaig sentir dir a Leopoldo: “O aquesta democràcia es fa amb tothom o no es farà mai”. L'hi vaig recordar molts anys després, prenent un cafè a la Rambla, mentre ell m'ajudava a aconseguir el sí per l'Estatut de Pasqual Maragall. No es recordava de les seves paraules, però em va explicar que havia xerrat moltes vegades amb Carrillo. No compartia ideologia amb el secretari del PCE, evidentment, però sí un sentiment d'orgull per la Transició democràtica. Per això, últimament li costava entendre el que passava a Catalunya, encara que no deixava de repartir les culpes, massa intel·ligent per carregar-les només a una banda. La divisió entre sobiranistes i espanyolistes començava a cansar-lo. “Et pots creure que un senyor ha escrit un llibre i m’ha posat a la llista dels espanyolistes? Fan llistes …”. 

Continuava convidant a casa seva, plena d'art contemporani, els amics de qualsevol temps, lloc i opinió, per parlar de política i de cultura. Mai el vaig sentir parlar de comptes de resultats. A la taula no es parla de diners. Ell havia d'aconseguir mecenes per als museus, com el MACBA, que presidia, però ho feia sense demanar, només sent, a més d'amable, imprescindible; Leopoldo Rodés tenia una capacitat increïble de seduir els rics. Considerava que les arts mereixien tot el suport i s'hi dedicava amb entusiasme. Per això, potser, es va enfadar tant quan el Govern de Rajoy no va aprovar una bona Llei de Mecenatge. “Ens han condemnat a seguir a la segona lliga de la cultura europea”, va dir en un diari.

En l'últim sopar a què vaig assistir, al seu menjador no hi faltaven flors ni cava –“el cava, quan és bo, és millor que el xampany; però allunyin-se del dolent”, defensava– ni amics: l'escriptor Eduardo Mendoza, l'actriu Rosa Novell, el director de la Tate Modern, Vicent Todolí, i diversos periodistes de Barcelona i Madrid. Ens passem el sopar discutint, discrepant, intentant entendre. Avui continuo sentint en sordina les rialles de Rosa Novell mentre els dos gossos d'Ainhoa, la dona de l'amfitrió, s'obstinaven a mossegar els turmells a Fernando Rodés, un dels seus cinc fills. Fernando confessava: “Els gossos m'odien”. I el seu pare, des dels seus 190 centímetres d'altura, propis d'un homenot de Pla, postil·lava amb sorna: “Alguna cosa els deus haver fet”. El meu condol a aquesta família d'empresaris barcelonins amants de la cultura. Que els teus fills, Leopoldo, segueixin construint ponts.