El vigor de l’amistat

Quan va començar la persecució contra Jesús de Polanco, a qui el Govern de José María Aznar va decidir esborrar del mapa de la comunicació a Espanya, Leopoldo Rodés se’n va anar amb el llavors president de PRISA i d’EL PAÍS a passar els dies més amargs del seu amic. Amb Polanco se’n van anar, a Tenerife, dos amics de l’ànima més: Plácido Arango i Carlos Fuentes. Sota el sol de l’illa, aquells amics transitaven en silenci, com si esperessin la paraula capaç d’aixecar l’ànim de l’empresari, que veia l’avenir segellat per la prevaricació persecutòria d’un jutge que no li deixava alçar el cap.

Va ser llavors aquell home alt i robust, pentinat sempre com si acabés de sortir de casa, el que de manera més clara utilitzava les paraules de consol, que eren també de ràbia. De ràbia, de la ràbia de l’amistat. Allà vaig conèixer Rodés, amb el mar, parlant-li a Polanco com si fos un germà, amb la delicadesa d’un company que sap que l’altre està seriosament malalt. Malalt de l’ànima. Mai m’ha marxat aquella estampa de la memòria, i és l’arrel del meu admirat afecte per aquest home que ens ha omplert buits i amb llàgrimes. Aquella delicadesa va ser després aplicada a moments extraordinaris de la vida, també inoblidables, de festa o de dubte, d’incertesa o de cançons trencades. A casa seva va ser on Isabel Polanco, la filla del Jesús, una nit en què celebràvem Carlos Fuentes, va tenir els primers símptomes de la que després va ser la declaració nefasta de la seva malaltia mortal; allà, aquest home delicat, Leopoldo Rodés, va fer l’impossible perquè l’evidència es convertís en l’aparença d’una indisposició simple, de manera que la Isabel i tothom vam sortir d’allà sabent no només que aquest amfitrió prodigiós era un sanador d’esperits i de cossos ferits.

Aquella manera de rebre’ns es va convertir després en el costum d’ajuntar-nos; celebrava, les tardes-nits de cada estació de l’any, la virtut de l’amistat, posant a discutir de debò (i entre rialles i entre copes de Dry Martini, en l’art de les quals era també prodigiós) diferents periodistes i catedràtics i acadèmics sobre la situació que anava vivint el país, i també EL PAÍS català. Aquelles nits es van fer habituals; ell les estimulava, i així ho va fer fins aquest final abrupte. Es repetia aquí la cerimònia d’estimar els que l’envoltaven: la seva alegria, l’alegria d’Ainhoa Grandes, la seva dona, era no només una manera d’estar, sinó una forma de seguir. Aquelles reunions duraven fins l’alba, gairebé, i mai hi havia res més que fragor de les idees, aliment espiritual d’una profunda convicció democràtica que ell exercia amb un silenci admirable. Es va buscar un moderador dels sopars, i ell atiava amb alguna paraula, molt poques, l’ambient creat perquè ningú sentís que l’amfitrió (els amfitrions, l’Ainhoa i el Leopoldo) tenia cap pressa per servir l’últim Martini.

Ara es fa molt difícil explicar tot això en passat, imaginar en passat Leopoldo Rodés, dir que un accident ens ha trencat el vincle del seu riure i del seu afecte, de la seva generositat com a ésser humà, afable sempre, disposat en tot moment a voler estar amb els altres murmurant de tant en tant una paraula que et serviria de consol o que li donés sentit a la teva ràbia. Els teus sentiments eren els seus; aconseguia amb els altres, als quals estimava, una simbiosi rara que el va fer imprescindible en els dits de les mans amb què comptem els amics veritables. Aquella relació va néixer enmig d’una desolació, a la qual ell li va donar calor. Ara els desolats som nosaltres i ell no hi és per dir-nos la paraula que ja sempre ens faltarà. La paraula Leopoldo com a sinònim del vigor de l’amistat.