I el 10 va desconnectar

Un any després, Messi ha tingut una altra oportunitat per congraciar-se per fi amb un nombre considerable de compatriotes que es van irritar amb la seva passivitat durant la final del Mundial, però va acabar el partit assegut a terra mentre l'Estadio Nacional, en ple tràngol col·lectiu, cantava “Messi cagón”. Un desenllaç que ningú esperava i que va fer créixer la frustració de Messi amb l'Argentina. Havia escalfat tranquil·lament, sense parlar gaire, com de costum, intercanviant passades de 20 metres i tocs curts amb el Kun Agüero, el seu company d'habitació. Després va disparar un parell de vegades a porteria. La seva sola presència intimidava el poble xilè.

Els seus primers minuts van ser associatius, compromesos: va robar una pilota a Beausejour i va buscar sempre la paret amb Agüero i Di María per trencar la defensa de cinc homes, amb Díaz de lliure, presentada per Jorge Sampaoli. No va haver-hi marques personals al millor jugador del món: rebia fins i tot amb certa comoditat, però mai a menys de deu metres de la frontal: era allà on la xarxa entre Medel (ahir central per l'esquerra, en funció de Messi), Beausejour, Aránguiz i fins i tot Vidal s'afanyaven (amb bastant èxit) a bloquejar l'accés a Bravo. Intercanviant amb freqüència la posició a Agüero i anant-se'n al centre, el blaugrana va estar sempre alliberat de funcions defensives i va poder entregar-se als seus passejos pel centre del camp, moix i pensatiu, tot esperant la pilota definitiva entre línies. Temerós, el públic li xiulava per fases quan agafava la pilota. Al minut 20 va servir una falta que Agüero gairebé caboteja a la xarxa.

Di María, lesionat

La lesió de Di María, al minut 25, va interrompre la progressió de La Pulga, que va desconnectar del joc i fins i tot va perdre dues pilotes franques contra Vidal i Medel, que s'havia guanyat una groga copejant-lo al pit dos minuts abans. També va carregar amb una altra groga a Díaz. Els tres centrals xilens arribaven amonestats al descans.

No era, tot i això, el Messi de Maracaná, de la final del Mundial, fa un any. L'estadi no esperava, com aquell dia, el gol maradonianà que li donés passaport vitalici a la glòria. Aquesta vegada n'hi havia prou guanyant. “És igual qui marqui els gols a la final… Déu vulgui que entri”, havia dit dies abans. Hi ha consens que Messi va arribar a Xile 2015 físicament millor que a Brasil 2014, i només la falta de punteria li ha impedit ser, a més del millor en molts altres capítols, el màxim golejador del torneig. És difícil d'explicar la seva segona part d'ahir, pràcticament en blanc, excepte llançaments de falta i el contraatac que va fallar Higuaín en boca de gol el minut 89. Després, a la pròrroga, va ser ben contingut per Matías Fernández quan Vidal ja s'havia comprat una parcel·la al punt de penal. La premsa argentina, atònita, repetia: “Està caminant, boludo. Caminant!”. Amb els braços fent nanses, La Pulga no gravitava sobre el partit.

Messi ha donat tres assistències i ha marcat un gol (de penal, contra el Paraguai) durant el campionat. Ha jugat tots els minuts possibles, ha rematat més vegades a porta que ningú, ha regatejat més vegades que tota la selecció paraguaiana junta i és el jugador del torneig amb més encert de passades en camp contrari (82%) i el que més passades ha rebut. Però ahir, de nou, va perdre l'oportunitat de guanyar un trofeu amb l'Argentina. Haurà d'esperar fins a la Copa Amèrica especial de l'any vinent (si s'acaba fent).