La Veronal porta l’infern al Grec

Hi havia més d'un espectacle al Teatre Grec ahir a la nit, vetllada d'inauguració oficial del festival d'estiu barceloní després de la festa popular de dimarts. L'escenografia natural dels jardins i l'amfiteatre, amb l'afegitó de la lluna plena i el cant de les granotes, n’era un, l'habitual. Un altre era l'escenificació del canvi de poder municipal, amb Ada Colau presidint –amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell– el seu primer Grec en els seients centrals d'autoritats, tot i que l'alcaldessa, tan de gestos, va declinar fer servir el principal. El tercer espectacle, i el més important, era per descomptat l'estrena de Vorònia, de La Veronal. La casualitat va voler que el muntatge de dansa, més enllà de les seves virtuts artístiques, presentés algunes imatges que semblaven tretes de la actualitat política més pura: un ascensor com en el que van quedar tancats l'altre dia Colau i Pablo Iglesias, un actor vestit d'antidisturbis, i cinc despullats, en pilota picada, que van provocar el comentari d'un espectador malèvol: “Aquí ho tens, postporno!”.

La funció, a la qual van assistir nombrosos personatges de la vida cultural i política de la ciutat –entre els quals, l'exalcalde Xavier Trias–, es va saldar amb una divisió d'opinions radical: va haver-hi gent a la qual li va agradar i d’altra a qui no li va agradar gens. Gustos a part, va semblar obstinadament arriscat tornar a inaugurar el Grec, com l'any passat, amb una proposta de dansa discutible.

Vorònia barreja tantes idees i vol ser tan transcendent que s'arrisca a caure en la pretensió. Es presenta com una reflexió sobre el mal i certament va provocar a estones la sensació desassossegant que ens traslladava a l'infern, com al final, inundant de llum vermella tot l'amfiteatre.

Hi ha escenes en la peça de bellesa plàstica indubtable –dignes de retaules flamencs–, moments sens dubte inquietants (el brunzit de les mosques –Beelzebub!– i l'espetec en cremar-se en un d'aquells llums incandescents que les atreuen) i atmosferes suggestives (l'escenari natural es va aliar amb l'espectacle, com a l'inici, amb l'incendi que s'estén sobre els arbres), però és difícil desxifrar quin sentit té globalment l'obra, que en certs moments és un galimaties.

Entre les coses enigmàtiques, la figura del nen, aquell nen esforçat que estava en escena ja des d'abans que arribés Colau, el pobre, i que un no sap si és el Messies, l’Anticrist o el seu sòsia, el Damián de La profecía. Un moment en el qual s'obre la nevera d'un dipòsit de cadàvers i apareix un goril·la és igual de desconcertant. O quan entren en escena dos gossos –va costar una mica després fer-ne sortir a un–, o quan transita per l'escenari un actor portant una ovella. En una escena, personatges amb sotanes a l’estil Dan Brown aferren pals de fregar i aspiradores i en una altra entren un imam, un rabí i un sacerdot ortodox, com si fos un acudit. L'ascensor omnipresent –sempre baixant– tenia un no sé què del tan abominable de l’Hotel Overlook d’El resplendor.

Les referències religioses i literàries s'acumulen contínuament a Vorònia per a neguit de molts espectadors que no aconseguien desxifrar-les: frases dels evangelis i d’altres que semblaven extretes de Milton, de Blake o del Talmud, vés a saber, apareixien escrites a la part alta de l'escenari. Una d'aquestes, en llatí, “Ingirum imus nocte ecce et consumimur igni” (‘fem voltes en la nit i som devorats pel foc’), va poder interpretar-se com una subtil i culta al·lusió a l'onada de calor i la dificultat per adormir-se.

El moviment deformat, com un hip-hop místic o satànic, que és la marca de la coreografia, va hipnotitzar una part del públic mentre que a l’altra li va semblar repetitiu