Avís a navegants

Les piulades sobre les piulades de Zapata van començar a emetre's el dissabte 12 de juny per part de persones relacionades amb la dreta madrilenya. Van créixer al llarg de la tarda, van aparèixer en mitjans de la ultradreta i, després, van ser represos per all-stars del PP Madrid. Fins aquí, tot adquiria una dimensió troll assumible, quotidiana i, fins a cert punt, controlable. Però la cosa venia des de lluny —uns dies abans van començar els atacs a Zapata a l'ABC, per ser usuari del Patio Maravillas, un centre cultural ocupat que l'Ajuntament sortint va interpretar com el West Point d'Ara Madrid—. I va arribar, també, més lluny. Ràpidament es va superar el biòtop dretà i la polèmica va accedir a mitjans generalistes, sens dubte pel caràcter antisemita de les piulades. El que ens porta a la gran pregunta, eren piulades antisemites?

I, aquí, cal assenyalar que l'antisemitisme és un concepte que no admet diàlegs. És el primer odi racial i cultural, documentat per Flavio Josefo al segle I. És un concepte diàfan, universal, sense matisos locals. Molts menys al país creador del concepte racial de la puresa de sang, i en el qual l'antisemitisme va íntimament unit a valors fundacionals.

En efecte, quan el 1492 neix el mite de la uniformitat territorial i cultural, ho fa a través de l'antisemitisme, que s'utilitza per expulsar o matar ciutadans que no encaixen amb el mite. Aquesta mateixa lògica és la que s'utilitza al segle XVII per expulsar un altre pack d'espanyols-no-espanyols. El concepte antiespanyol, bàsic en la cultura local —i en la política actual, em temo—, es reformula amb força al segle XIX, a través de l'assassinat polític i l'exili de conciutadans que s'allunyen del cànon cultural, dibuixat per Menéndez Pelayo, que fixa l'espanyol i la cultura espanyola com tot allò que entra dins del dogma catòlic.

L'última expulsió i assassinat —Holocaust, ho anomena Preston— de pseudoespanyols, té lloc al segle XX. En aquell moment, per cert, es torna a fixar l'espanyol com el catòlic, però també, per si algú es despista, com l'oposat al jueu —el diferent—, el maçònic —el republicà i laic—, i el marxista —l'estrangeritzant—. L'al·locució judeo-marxista-maçònic, utilitzada per al·ludir l'antiespanyol, el patològic, l'extirpable, va ser utilitzada amb gansoneria fins al 1974. Ha desaparegut del lèxic de la dreta local, mentre que ha optat per un lèxic democràtic, fins i tot per definir el franquisme.

Hi ha una altra tradició local oposada. Formalment, s'inicia el 1868, amb la primera revolució democràtica. Pateix un xoc abans de la I Guerra Mundial, quan ve a Madrid una delegació de jueus sefardites. Saben el que els caurà damunt i demanen la nacionalitat espanyola a un Govern de la Restauració que, és clar, no els la concedeix. Però aquella visita, que va permetre el descobriment de l'exili espanyol més llarg, va fascinar el republicanisme i l'anarquisme, que van quedar seriosament impressionats per l'existència d'aquells espanyols sense Estat. L'èmfasi cultural de la República —recerca d'altres tradicions, no necessàriament catòliques, connectades a Europa—, va suposar una intensificació també en l'estudi d'aquella tradició, que culmina ja en l'exili, amb l'obra d'Américo Castro, que dibuixa la singularitat cultural local no ja a través del catolicisme, sinó del semitisme.

Dit tot això, només traient del seu context —el context original de les polèmiques piulades, i el context de la tradició des de la qual escriu Zapata—, es pot assenyalar Zapata o les seves piulades com a antisemites. El que convida a suposar que les piulades de Zapata no han estat sotmeses al seu context —és a dir, no han estat sotmeses a periodisme, aquella cosa que serveix per contextualitzar—. En menys de 24 hores, la ultradreta local va fixar què és antisemita, va reformular els seus orígens —va netejar el nacionalisme local d'antisemitisme; va allunyar Franco de Hitler un altre pam—, i es va erigir en contextualitzadora.

Va fabricar un marc democràtic —amb la facilitat amb la qual, fins al 2011, assenyalava què és o no democràcia, violència, víctima, espanyol—, i ho va colar amb facilitat. Des del 15-M només ha pogut fer això quan el 15-M ha estat poder i durant unes hores va creure que potser el poder, la cultura política local i el periodisme —segons l'últim informe Reuters, el menys fiable del continent—, havien canviat per aquell fet.