Dolors Sabater, l’heroïna del nou front popular

Encara hi ha moltes persones a Catalunya que no saben com es diu ni quina cara fa la nova alcaldessa de Badalona. Tenen present que és una mena d'Ada Colau i que ha rebut el suport de tothom per fer fora Xavier Garcia Albiol, però no la reconeixerien si els ensenyo una foto, encara menys si la sentissin parlar. Es diu Dolors Sabater, té 55 anys i ha encapçalat el més similar que ha aconseguit la nova esquerra –"la nova manera de fer política", segons ella– de prendre el poder com un front popular. L'alcaldessa de Badalona presentarà aquesta tarda el cartipàs.

Sabater és el paradigma de la nova política al marge de les estructures de partit i sorgida de l'anonimat de l'activisme social. A la seva candidatura han confluït CUP, Podem, Procés Constituent, Els Verds, Comunistes de Catalunya i entitats socials. Sabater va ser investida alcaldessa per fer fora la llista més votada, la de Xavier Garcia Albiol, fins i tot amb el vot del regidor de CiU. Ara forma govern amb ERC i ICV-EUiA. Al voltant de Sabater hi són tots els qui competeixen per ser "veritable esquerra" i "per canviar-ho tot". Els dies importants han peregrinat per fer-li costat cares conegudes d'ICV-EUiA, David Fernàndez, Antonio Baños o Teresa Forcades. Tothom que gaudeix de popularitat revolucionària o de pedigrí independentista d'esquerres li ha donat suport. Tots contra l'enemic comú perfectament representat en Garcia Albiol: la dreta contundent i l'espanyolisme sense complexos.

"Enemic" no és una paraula gratuïta. Hi ha un anunci electoral que acompanya una campanya de micromecenatge de Guanyem Badalona en què l'equip de Sabater demana l'ajut econòmic de la ciutadania. Dos d'ells utilitzen la paraula "enemic" per referir-se al PP. El curiós és que aquest llenguatge de confrontació es combina en el vídeo amb una música de piano més lacrimògena que la mort de la mare de Bambi. Contrasta amb la música de l'espot oficial de la campanya de Guanyem Badalona, on hi surt el poble combatiu, amb els seus líders més carismàtics, però amb música ska de fons. Aquest contrast tampoc és gratuït, ha donat ales a la llista de Sabater. Amb el piano melós sembla que pica l'ullet a la massa de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i amb l'ska, a la CUP.

Sabater és el paradigma de l'independentisme del moment actual: membre activa d'Òmnium, va participar a la campanya del 9-N i a d'altres gresques sobiranistes com Ara és l'hora o El país normal. No va trigar a firmar un dels múltiples documents a favor de la independència que l'ANC proposava als candidats. És professora d'institut i això li atorgaria un tarannà molt d'ERC, però també té característiques que recorden el perfil de Maria José Lecha –totes dues eren perfectes desconegudes– i a l'èpica de "construir la república catalana des de cada barri" de la CUP. Té un discurs planer, similar al d'ICV i allunyat del llenguatge teòric de Podem. Però de cara a ICV, Sabater ha lluït que "ningú de la llista de Guanyem Badalona ha escalfat una butaca a l'Ajuntament" i de Podem proposa una política assembleària, fins al punt d'haver promès que les decisions de l'Ajuntament hauran de ser decidides per assemblees de barri.

L'alcaldessa de Badalona és extraordinàriament normal i precisament això la fa diferent. Està allunyada de la fama d'Ada Colau, del combat mediàtic d'Albano Dante Fachin o de la comunicació professional dels polítics tradicionals. Sabater ha fet una feina anònima des de finals del franquisme i en diversos àmbits. No destaca res del seu vestir, tampoc de la seva manera de parlar: no és carismàtica ni avorrida, construeix arguments com la presidenta de l'associació de pares que es pren molt seriosament la seva feina. L'únic de diferent en Sabater són uns cabells blancs preciosos.

Sabater és l'alcaldessa més normal, a peu de carrer, entre els batlles de les grans ciutats catalanes. A l'esquerra no ha de convèncer ningú, el repte serà complir amb tant compromís ètic i mantenir la unió de tantes forces. A l'eix nacional és on Sabater trastoca més posicions. És un risc per al missatge d'Artur Mas segons el qual "els del 'sí que es pot'" són l'obstacle de la independència. Els del "sí que es pot" han fet fora de Badalona el PP, el papu de l'independentisme fins que va arribar Pablo Iglesias. Els del "sí que es pot" han concorregut a unes eleccions amb una independentista al capdavant i un programa que defensa la creació d'una república catalana. Poques coses són blanc o negre, la política no és "amb" o "contra" el president. Però a la vida potser sí que hi ha amics i enemics, i la clau és saber-los distingir.