Entre dues llums
Resulta enigmàtic que el suport intel·lectual de l'independentisme aplaudeixi sense por de passar-se de rosca; hauria de repensar-se mantenir només un perfil entusiasta i acrític al procés
La irracionalitat en política no funciona de manera gaire dispar de com funciona en altres àmbits. El poeta ignora el seu poema fins que no està escrit, mentalment o cal·ligrafiat, i no sap de fet quin serà el seu poema fins que no existeix sobre el paper, escrit a consciència però no només amb la consciència sinó amb tot, amb el peu i la mà, amb el pulmó i l'estómac. Però també els articles, les classes, els plànols o les interlocutòries judicials els escrivim sovint amb alguna cosa més que la determinació racional i planificada, precisa i conscient: som un enigma ambulant per a nosaltres mateixos, com segurament ho són els polítics també.
La política catalana ha tingut molt de laboratori delicadíssim d'emocions i decisions, d'impulsos i programes racionals en els últims anys i tot avui vibra com si de debò el 27 de setembre culminés el procés de construcció d'una Catalunya redimida de la seva covardia i pusil·lanimitat, de la seva submissió i apocament, de les falses virtuts pactistes i la viciosa propensió a viure bé. Una bona part dels mitjans encoratgen la música d'una promesa estimulant que irradia fe en la possibilitat de la independència, i alimenta la convicció no només que serà possible aquest país, sinó que sens dubte serà millor. Batega a darrere i a sota, crec que de forma no racionalitzada, invisible però activa, la convicció més desplaent d'aquesta història, i és que ha tocat la fibra de bona part dels catalans el missatge que han de gaudir per fi de la llibertat que els pobles superiors conquisten a pols i contra tots, contra ells mateixos, contra les prevencions i els càlculs dels seus pares, contra les imposicions de la prudència. El procés apareix així com un acte de coratge col·lectiu que per fi mostrarà al món que 300 anys (almenys) de submissió als dictats de la covardia i l'interès de poca categoria desemboquen en la destinació dels pobles la vàlua dels quals ha estat combatuda o fins i tot vexada, les altes mires dels quals han hagut de subjectar-se a les normes romes d'altres poders tocats d'una congènita mediocritat, d'una precarietat material i intel·lectual inocultable. La història absoldrà el sobiranisme, sembla que pensin els líders polítics del sobiranisme, perquè tant si guanya com si no guanya, tant si conquista una majoria absoluta determinant com si aconsegueix només una victòria parcial, haurà complert amb el deure dels pobles insubmisos a les lleis de l'interès pragmàtic i escèptic, moderador, irònic, caut i laic: per fi Catalunya serà el que ha de ser.
Si alguna cosa d'això és veritat, no em puc explicar la conformitat de la classe intel·lectual partidària de la independència davant totes i cadascuna de les bones notícies que porta la promesa independentista. En tots els esbossos de futur, el bé és segur, la millora indescriptible, l'evidència flagrant i la seguretat incontrovertible. Que bàrbar. Però la meva fe és trencadissa i empírica, en el procés i en tot, així que no aconsegueixo digerir que davant els plans de redempció col·lectiva de l'actual submissió no incloguin la possibilitat d'una complicació imprevista, el risc d'una desestabilització mal calculada, l'ombra de la insubmissió d'una part de la població, la temptació d'una fallada o la possibilitat d'una contrarietat greu en termes jurídics i internacionals (si més no, a dia d'avui).
La convicció independentista és sentimental i és racional, fins i tot és necessària per a àmplies capes de la població. Mereix la mateixa atenció crítica que la decisió contrària perquè una opció com aquesta no desqualifica ningú, o no en democràcia. Però, per què és tan difícil trobar veus crítiques des de l'independentisme amb els gestos, les decisions, les declaracions i les estratègies dels polítics que lideren el sobiranisme? Resulta enigmàtic que el suport intel·lectual de l'independentisme aplaudeixi sense por a equivocar-se o a passar-se de rosca, o a callar el que no ha de callar i aplaudir el que és insensat aplaudir sense pensar-s'ho dues vegades. No és el desig de la independència el que s'ha de pensar dues vegades, que aquest ja l'entenc; el que s'ha de pensar dues vegades és mantenir només un perfil entusiasta i acrític. En cas contrari podem arribar a creure que pensen que el sobiranisme és l'encarnació immaculada avui de l'honestedat, el coratge i la intel·ligència, sense zones fosques, sense línia d'ombra, sense entrellums.
Jordi Gracia és professor i assagista.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.