‘Gent de món’, pelegrinatge banal

Reportatge d'una hora sobre un grup de turistes que visiten Moscou i Sant Petersburg i resulta que veus quatre imatges de catàleg de la plaça Roja, el Kremlin, l'Ermitage i un parell de monuments inevitables en un tour de cinc dies. Com pot ser? Doncs resulta que Gent de món no pretén que sàpigues res de nou o diferent d'aquests llocs. El seu interès és retratar la colla de catalans que han contractat aquesta excursió. Però tampoc aquí l'ambició va gaire lluny.

No es tracta de fer psicologia del turista o entomologia de pràctiques gregàries, en el supòsit que es volgués criticar aquesta indústria. Un objectiu prescindible, però que en aquest cas seria impossible. Resulta que el programa té el patrocini ("amb la presència de", en diuen delicadament) d'una agència de viatges que, a més de les ofertes tradicionals, és especialista en el turisme religiós i al seu web expliquen que l'objectiu es definir itineraris ajustats a les necessitats de cada grup de creients. En tot cas, aquest primer capítol va ser un pelegrinatge laic. Més concretament, banal, i aquesta banalitat tampoc en va ser l'assumpte. Diumenge vinent van a Israel i Jordània. A veure.

El programa és una antologia de comentaris casolans d’unes simpàtiques persones

Aquest programa no us ha de fer la mateixa por que quan un amic us convida a sopar perquè vol ensenyar els vídeos de la seva darrera excursió. No us té mitja hora mostrant per davant i per darrere un racó més o menys rellevant. El programa és una antologia de comentaris casolans d'unes simpàtiques persones. Gent de món, a la seva promoció, diu que "és un programa optimista, positiu i ple de bon humor que tracta sobre els anhels, esperances, aventures, relacions, aprenentatges, decepcions i alegries d'un grup humà divers i heterogeni mentre fa el viatge més important de la seva vida". Si fos això, el programa estaria bé. Però aquesta promesa es satisfà rarament. Hi ha espurnes en alguns comentaris dels viatgers, però poca cosa més. En aquest docuxou, com es defineix, el xou l'han de posar els mateixos excursionistes. Dos llocs on el programa es va entretenir tant com al Kremlin van ser una botiga i un mercat de souvenirs on vam veure els protagonistes del docuxou adquirint records per a la família.

Un element que intenta amanir i posar picant al programa és la veu en off. Però el guió és tan planer que l'èmfasi que hi posa Joan Lluís Bozzo, com a locutor, no transmet convenciment.  D'aquesta escola, el millor exemple segueix sent l'off de Caçadors de bolets. Potser s'ha volgut tenir un merescut record a Oh, Europa!, aquella sèrie de ficció de Dagoll Dagom del 1993.

‘30 minuts’, excel·lent sobre els tripijocs de la FIFA i el seu president

Per cert, en acabar aquest programa, a quarts de dotze, vam trobar-nos a la gent d'El mur, que continua entrenant-se, des de mitjans d'abril, per anar a la marató de Barcelona. La seva aventura cada cop l'emeten més tard, senyal inequívoc que pocs espectadors han mostrat interès pels afanys dels seus protagonistes. El veïnatge de Gent de món no sé si és un senyal de la convicció de TV3 sobre aquest nou producte. En tot cas, el bon moment de televisió del diumenge a TV3 es va donar amb l'excel·lent 30 minuts sobre els tripijocs de la FIFA i el seu president. Un aspecte irritant del personatge: els seus sermons sobre la pau i la fraternitat des d'una organització business-friendly de règims, empreses i personatges dèspotes.