Els mestres, el poder verd, roig i republicà

“Respectin la majoria de la societat que ha optat per la llibertat”. José Ramón Bauzá repetí el seu mantra quatre anys i ara se l’haurà d’aplicar capgirat, la medecina pel potecari. Amb Àngels Barceló una nit a Mata de Jonc, el 2013, i amb Pepa Bueno a la SER, el 2014, Bauzá, cavà fondo –arreu per Espanya– la seva tomba política. “El Govern defèn la legislació i els professors han de complir-la, i, si no els agrada, que se presentin a les eleccions”.

Dit i fet. El poder antic no mesurà la massa crítica i el nervi persistent de la marea verda que s’expressà a la macro manifestació –coneguda– de la història de les Illes Balears del setembre de 2013, amb més de 100.000 persones als carrers de les quatre capitals. Després d’aquella protesta/revolta tranquil·la contra les retallades i el trilingüisme sense consens, el cervell del Govern Bauzá, Antonio Gómez, afegí foc a la pira que els ha sacorrat: “Aquest Govern no farà una passa enrere” . Ell és delineant hem sabut ara; i vindicà el PP com a majoria, denunciat que a la marxa hi havia nins i gent externa, pancatalanistes defensors de la immersió. "No representen el sentir popular sinó una opció molt personal”. La contumàcia és el combustible de la derrota.

Les escoles i els al·lots posaren punt –vacances– i bastants dels mestres illencs obriren una nova etapa, no un temps mort, de repàs de sol i mar sinó un envit, entre la revàlida dels somnis i els màsters necessaris per nous reptes de realitat complicada.

Ja són aquí. Per mèrit social i compromís personal molts de professionals de l’ensenyament, mobilitzats –i compromesos en nom dels altres, els pares i els alumnes–, han esdevingut actors polítics. Tenen veu i vot en el que seran lleis o acords fefaents perquè en gran part estan alineats a la nova majoria de les esquerres.

No tots els docents eren verds de camiseta, hi ha un sector menor que s'oposa, enfront, i enmig grups notables de poc actius, espectadors o ‘neutrals’.

Arreu, a tota la teranyina de centenars de llocs i nuclis de poder al mapa illenc, els professors –i algun alumne i d’altres professionals no docents i jubilats ja al món educatiu- són o estan a punt d’ésser autoritats institucionals i integrants de corporacions confegides o en gestació de pacte per substituir la dreta. No per tot, perquè a un ramell de pobles, la dreta i el centre aliat segueixen governant amb majoria o pactes escàpols.

Els docents al costat del nou poder potser són republicans i progressistes, d’esquerra clàssica i alternativa, catalanistes, en el sentir històric illenc (de la ceba, defensors de la llengua i la cultura pròpia, sense estigma), alguns són obertament independentistes també: les idees no són delictives.

Amb les ales que donen les paperetes a les urnes i la fua, l’alè i el múscul d’un moviment-marea verda sense sigles concretes, –si en oposició al PP de José Ramón Bauzá– han entrat als ajuntaments, als consells, o al Parlament.

Els mestres –“gràcies mestres” deien les pancartes dels nins i pares en temps de la vaga de 2013– han arribat, com aquell que diu, amb les carpetes d’exàmens, els llibres acadèmics i les qualificacions en una mà i, a l’altra, els plecs i notes dels projectes el programa polític en gestació, aferrats.

La darrera setmana de maig i molts dels dies de juny –cireres i fi de curs– els guanyadors electorals, per la suma de tots, anaven de les aules i claustres als comitès negociadors multipartits insulars o autonòmics, o als plenaris o comissions de Govern municipals.

El trenc, la falla geològica a l’estructura política, ha estat un salt dels votants contra la corrupció, i al capdavant, la resposta educativa cultural contra un cert menyspreu del poder anterior. Els docents, a la passa llarga de la reivindicació –acció– a l’altra banda, al poder, és com passar del manual del desig electoral i les promeses, els apunts i les proves, a la realitat dels assumptes crus de lleis.

Ara s’escruta allò què serva el temple i les runes del poder, el que no és pot esbucar de cop. S’obren les caixes i calaixos on suren els números deutors. Emperò s’haurà d’actuar sense noms marcats i fer per a totes les gents, sense llapis vermell ni llibreta de notes prèvies.

Governar deu ser gestionar àrees i matèries comunals, resoldre problemes i equacions, fer projectes viables i reals. Tot es tanca amb notes d’aprovat o suspens amb impossible repesca immediata. Els exàmens seran de bell nou a les urnes, amb flors o espines, on la ciutadania, implacable, amb memòria, dirà la seva puntuació. Opinarà si vol seguir encisada o abandonarà el contracte temporal d’afinitat, per desencant.

L’escandall i el recompte en sigles dels docents, pares, funcionaris i alumnes implicats és impossible, eren cents a les llistes i són desenes i desenes a les institucions. Una força ideològicament dispersa i sòlida als seus enunciats.

L’alcalde nou de trinca, ecologista, dels esquerrans units de Pollença, Miquel Àngel March, posem per cas, ha acabat els darrers exàmens i treballs com a professor d’Història i Geografia a un col·legi privat de Ciutat (Palma) mentre feia la filigrana de pacte i preparava girar el rumb de la seva ciutat. El cervell d’Educació dels socialistes és son germà gran, Martí March, parlamentari, el més gran de la cambra, sense tenir poc més de 60 anys.

En Joan Xamena, nou batle del Bloc a Felanitx –amb els PSOE i els "pins" del PI–, i la seva mà dreta, Colau Barceló, de MÉS, han estrenat seient a la Sala, mentre donaven les notes i feien les jornades al seu col·legi cooperatiu de Sant Alfons que nodreix el nomenclàtor municipal.

El nou batle socialista de la segona ciutat de Mallorca, Calvià, Alfonso Rodríguez, és professor i pedagog, l’homo fort, Andreu Serra. A Manacor, a Llucmajor, a Inca, a Son Servera, a Eivissa, Rafa Ruiz és mestre d’educació física, els camises verdes són a Ciutadella, a Maó, a mig Menorca i Formentera.

No hi ha paisatge sense ensenyants a la gestió pública i vitalitat reivindicativa a les assemblees de docents i sindicats clàssic. L’inspector retirat Pere Carrió (ugetista) a la llista de diputats socialistes, amb en Toni Ramis i en Manel Domènech, a l’òrbita ecosoberanista, faran un treball documental d’aquests nous mestres republicans, en el sentit francès i històric espanyol de 1931.

A Ciutat n’hi ha un raig de mestres a Cort, al Consell, al Parlament: Lluis Apesteguia, Bel Busquets, Salvador Aguilera, Miquel Perelló, Miquel Comas –líder de Som Palma. Professor de secundària, 7 anys dedicats a la tesi per ser docent a la UIB en l’orbita dels roigs Bernat Riutort, Alex Miquel i Joaquin Valdivieso, tots ells seguidors d'Albert Saoner, filòsof, postcomunista ja mort. Segur que el patriota professor Nicolau Dols, que no s’ha tret la barba ni la camisa color d’alfabeguera en farà memòria de quasi tot.

El joc dual de ser docent encara i polític en trànsit, s’ha vist en directe. La diputada i professora Laura Camargo, cervell polític de Podem a les Illes Balears, deixà distintes sessions negociadores amb PSOE i MÉS al Parlament perquè tenia exàmens posats a la Universitat de les Illes Balears (UIB) on fa Pragmàtica i Estudi del Significat i ser part d’un tribunal de treball de fi de Grau. Ella és lingüista. El mateix li passà, a la mateix taula, a la portaveu econacionalista, la professora de Dret Internacional a la mateixa universitat pública, Margalida Capellà. Ella té penjades a les finestres de casa seva dues camisetes de la Crida per l’Educació Pública. És a la barriada d’Ets Hostalets, on hi ha record de les arrels obreristes i esquerranes dels poblats extramurs de treballadors i de l’acció protectora de l’Ajuntament de Palma dels rojos, del batle Emili Darder. Extramurs, lluny del trets dels canons i del circuit de la murada de Palma.

En la mudança del 24 M, més aviat una volta de campana, els mestres i els professors, potser més que mai, passen a tenir veu i vot directe al cor de la cosa pública. Ara són part i protagonistes, els qui han de debatre i decidir sobre els afers comuns, generals. De totes les coses i, especialment, sobre les qüestions que directament afecten les matèries properes a l’educació, la llengua, les infraestructures, la cultura, la vida, en definitiva.

Ara estan encara coberts de l’autoritat i la raó democràtica que donen els ciutadans. Són els camises verdes, els actors anònims de la marea verda tan recurrent –quatre anys– contra les retallades als serveis, l’escola, la sanitat, a l’esmotxada per l’ús i ensenyança de la llengua pròpia, molts de pics davant el Govern i la seu del Parlament. No existien pel qui manava. Les urnes parlaren i la gent dictà un punt i final, un canvi de torn.

Tota la comunitat docent fou estigmatitzada per l’anterior poder, que feu lleis de símbols i decrets educatius i normatius sobre l’autoritat a l’escola, normativa a mida, per a marcar-los la pauta i intentar dominar.

La majoria dels professionals de l’ensenyança, milers, han estat quatre anys mobilitzats –amb molts de ciutadans còmplices–. Ara no s’han esborrat. Esperen. Docents i d’altres sobre la pell, uns i tants, porten, el color invisible, el tacte i l’empremta de la camiseta verda. És el seu escut militant i protector.