Gamberros aptes per a públic universitari

La nit va ser una festa, amb apunts gamberros i suburbials, i va mostrar alhora que l'electrònica comercial que arriba via Skrillex deixa el techno com un record, immediat i encara vigent, però record al cap i a la fi. Però, la nit va tenir molta paraula rimada, i la va obrir A$ap Rocky amb un concert irregular que no va fer justícia als seus fantàstics discos, tot i que l'espectacle que va oferir va ser una producció apta per a grans mercats, com el nord-americà, el seu d'origen. Però de totes maneres, la palma dels recitats se la va emportar Die Antwoork, el duo sud-africà que actuava per tercera vegada al festival que els està ajudant a créixer a Europa. Ells es van emportar la palma en un escenari que més tard rebentaria, literalment, Skrillex amb la seva formulació expansiva i atrotinada de l'electrònica ballable.

El de Die Antwoork és un creixement continu al festival. La nit del divendres hi havia una veritable gentada apostada davant de l'escenari principal, gentada en general estrangera que es coneixia les cançons i fins i tot les coreografies d'aquesta parella que deixaria el nostre tradicional maquiner a l'altura d'un uixer en horari laboral. Tot en Die Antwoork és provocació, des dels ninots d'aparença ingènua que s'agafaven a un enorme penis, propi, amb el qual dibuixaven solcs al cel gràcies a generosos dolls d'esperma, fins al lletgisme de les projeccions, protagonitzades per éssers deformes que semblaven enorgullir-se del seu aspecte residual i patibulari. El mateix discjòquei del duo, DJ Hi-Tek, rematava un cos al qual només li faltava ser verd per semblar el de l'Increïble Hulk amb una careta que representava un rostre deformat del tipus Aphex Twin a "Windowlicker", però que en lloc d'un gest d'intimidació en mostrava un de profunda estultícia.

I què es pot dir de la parella central de Die Antwoork amb els seus tatuatges, maquillatge, pentinats i vestuari, amb els quals accentuaven un aspecte suburbial i agressiu rematat per la veu de barrufet de Yolandi Visser, ella. Per la seva banda, la gestualitat desafiadora d'ell, Ninja s'havia de dir, el presentava com la pitjor de les trobades possibles en un carreró fosc. Tot això al servei d'un hip-hop propi de rave, accelerat, despentinat, drapaire i vulgar, que convenç per aquell aire de broma que permet consumir-lo al públic més conspicu, assistit per una lectura irònica, i els converteix en herois redemptors per al personal més sabatiller, que pot prendre's de debò la proposta, fistonada per les natges d'unes ballarines força explícites amb rostres tapats per caretes d'aire sadomasoquista. El seu va ser un concert triomfal, molt més que el d'A$sap Rocky, molt perjudicat per un so empastat i greu, partit per una dinàmica interrompuda constantment i tancat amb un final abrupte. Van quedar les ganes de veure'l en altres circumstàncies.

Al mateix escenari per on van passar A$ap Rocky i Die Antwoork va triomfar més tard Skrillex, el nou Mides de l'electrònica de combat. Una mica de garrafa aquest constant vaivé rítmic pautat per cops de botzina, sons bruts, raspadures metàl·liques i bombos ressonants de velocitat variable, un so idoni per ser ofegat en litres de cervesa. Skrillex, a més, ho escenifica amb un dinamisme corporal que converteix la seva figura en un saltimbanqui que cada dos per tres fa al·locucions enfervorides a la massa, amb què es va voler congraciar i demostrar que no és un ianqui despistat, projectant, mentre sonava el "Barcelona" de Mercury i Caballé, la bandera catalana a les grans pantalles, fins aleshores plenes d'imatges de videojocs, geometries, foc i altra parafernàlia visualment òbvia. I és que Skrillex arriba de la terra de l'espectacle, i té molt desenvolupat l'instint per orquestrar-lo, sabedor que avui dia la música entra pels ulls de les grans multituds. La seva sessió va començar amb menys públic que el concert de Die Antwoork, però una vegada acabat el pas de Jamie XX pel SónarPub, l'enorme hangar del SónarClub va arribar al punt d'ebullició.

D'altra banda, ja es van començar a veure les escenes d'abandó pròpies d'una festa mal dosificada, i alguns senyors jeien a terra exsangües, amb la mirada al sistema d'Aldebaran. Però que ningú s'enganyi, eren minoria, perquè la majoria estava en aquell instant d'exaltació de l'amistat que fa florir converses, estimula mirades de conquesta i apropa els pobles, agermanats per la diversió i aquella simpatia que apareix quan se superen les tres cerveses i tothom sembla meravellós. I, un detall molt a considerar, tothom que trepitjava algú no s'estava de demanar disculpes, un gest que fa pensar que allà qui més qui menys ha estudiat semítiques o enginyeria de computació.

La nit va veure triomfar també altres propostes, com per exemple la de Hot Chip, que van acabar el seu concert amb una meravellosa versió de "Dancing in the Dark", de Springsteen, a la qual van fer baixar del camió per fer-la pujar en un cotxe rosa amb detalls de purpurina i llaços. Això és fer versions, girar l'original reinterpretant-lo i afegint-hi colors nous, una altra intenció. Roisín Murphy, deliciós el seu carisma escènic, també es va fer amb la multitud que va seguir el concert, cosa que igualment van aconseguir Hudson Mohawke amb la seva trituradora de sons, pautada per frases musicals senzilles accentuades per cops de botzina —es veu que es porten com a euforitzant infal·lible— i un ritme implacable ancorat per una bateria. Per cert, ja hi ha etiqueta per definir el recargolament èpic que fan Hudson Mohawke, però serà millor esperar el Sónar que ve per aprendre-la, no sigui que l'esforç no valgui la pena i aquesta etiqueta es dissolgui en el mar de "paraulotes" que infesta la música electrònica.