Albano Dante Fachin, l’efecte Streisand

L'Argentina és el planter de la nova política catalana. Allà hi han nascut Gerardo Pisarello, la monja Lucía Caram i el candidat de Podem a la Generalitat, Albano Dante Fachin. Dels tres, Fachin és qui més temps fa que és entre nosaltres, des del 1992. A diferència dels altres dos, ha perdut l’accent argentí, l’ha substituït per un català amb deixos de Ferran Adrià. Pisarello es va comprometre políticament per la influència del pare –un opositor i víctima de la junta militar argentina–. Caram s’ha compromès amb Convergència perquè l’ajuden a fer caritat. Fachin es va comprometre amb l’esquerra antisistema a partir del 15-M. Des d’aquell 2011 li han passat moltes coses, la més significativa, l’efecte Streisand.

Barbara Streisand, cantant, actriu i milionària, va demandar el 2003 Kenneth Adelman per haver fotografiat la seva mansió des de l’aire. Era una imatge d’una extensa zona de la costa de Califòrnia, part d’un projecte d’Adelman de retratar centenars de quilòmetres de primera línia de mar afectats per la voracitat immobiliària. La denúncia de Streisand reclamava una morterada de dòlars perquè Adelman i el seu web havien vulnerat la seva privacitat. La seva demanda va provocar l’efecte contrari del que perseguia: la imatge de casa seva va arribar a tot arreu i va difondre’s per la xarxa com el virus de la grip a l’hivern. A més a més, la denúncia va ser desestimada.

Fachin ha dit en més d’una entrevista que la seva fama és conseqüència d’aquest “efecte Streisand”. A ell i al mitjà que va fundar amb la seva parella, Cafèambllet, els van condemnar el 2012 a una multa de 10.000 euros per publicar uns vídeos difamatoris sobre presumptes fraus al sistema sanitari català. La sentència va ser anul·lada el 2014 per l’Audiència de Barcelona. El vídeo i les informacions vinculades van ser àmpliament difoses i la campanya de micromecenatge per recollir 10.000 euros va superar la xifra en qüestió d’hores. El cas de Cafèambllet va aparèixer en mitjans internacionals i Fachin va aconseguir la popularitat rebel que avui el projecta cap a la política de masses.

Fachin ha jugat un paper cabdal en el descobriment de les clavegueres de la sanitat pública. “Qui vulgui ficar la mà a la llauna de la sanitat, potser ara s’ho pensarà més”, va assegurar Fachin el 2013 en una entrevista per a la Universitat de Girona. Si Colau té l’actiu de la lluita contra els desnonaments, el periodista i activista Fachin pot presentar-se amb la seva croada anticorrupció sota el braç. A diferència de Colau, Fachin arriba a la política amb menys experiència pública que l’alcaldessa de Barcelona: encara es mostra insegur quan parla en públic, un punt cohibit, constantment abaixa la vista per mirar les notes que ha escrit. Fins i tot ha canviat la seva gosadia a les xarxes des que es va postular com a candidat de Podem: ja no entra a barraca amb els que l’odien visceralment, que són molts i es troben essencialment en el nacionalisme català. L’odien perquè és el prototip del que en diuen posco –postcomunista– i sobretot perquè no s’alia amb el procés, el full de ruta, l’ANC i d’altres variants de la patum independentista.

Estèticament ho té tot per convèncer els indignats i els sectors més desfavorits: és ben plantat, porta barba combativa i la seva imatge l’importa un rave. Vesteix amb polos que semblen suats de jugar a pales a la platja o amb camises d’haver passar la nit prenent cubates. Per Fachin, CiU és l’encarnació del mal, és la casta concentrada en un sol got de suc. El sistema dels polítics tradicionals no sembla òptim per a ell perquè, com Podem repeteix diàriament, està podrit i no permet el canvi –excepte si pacten amb ells quan arriba l’hora de governar.

Fachin ha deixat clar que el procés constituent que Podem proposa per a Catalunya no és independentista sinó que lluita per “la sobirania de veritat, a favor de poder decidir totes les qüestions que afecten el nostre dia a dia, també la territorial”. Fachin parla d’enderrocar “els enemics comuns que compartim amb altres lluites populars a l’estat”. Per Fachin, Artur Mas ha enganyat els independentistes –“l’única sobirania que reconeix és la de l’Ibex-35”. La seva intenció és escapar-se de la dualitat “independentistes i unionistes, que ofega la pluralitat a Catalunya”. La reacció dels seus crítics, bàsicament des del sobiranisme de dretes, ha estat duríssima. El nou Fachin, menys vehement, reacciona així a Twitter: “Fatxa, lerrouxista, anticatalanista, franquista... Sembla que m’he d’explicar millor! Cal aprofundir el Debat. Seguim!”.

El moment no és propici per a matisos, en això el superen contrincants directes com Teresa Forcades. Caldrà veure si el 27-S Fachin liderarà alguna llista, perquè els laboratoris de l’esquerra alternativa treballen per crear una reproducció a escala catalana de Barcelona en Comú. Fachin, com Forcades, s’ha prodigat en floretes cap a la CUP i cap a ICV-EUiA. Fachin té el desavantatge que políticament està més verd que la monja benedictina o que qualsevol candidat que puguin presentar els ecosocialistes. A favor seu juga que Forcades com a cap de cartell pot ser un experiment massa arriscat i que un candidat d’ICV pot ser considerat vella política. Fachin vol ser la Colau de la Generalitat. A la nova alcaldessa l’ambigüitat en la qüestió nacional li ha funcionat. Fachin només té tres mesos per posar-se a punt.