Nova etapa del municipalisme

Estem iniciant una nova etapa del municipalisme? Com gairebé sempre que es fa servir el dilema nou-vell, la tendència és a simplificar i a encasellar fenòmens i situacions molt diferents en un mateix esquema d'anàlisi. Ahir es van constituir milers de governs municipals. Quina és la novetat? Una cosa que resulta innegable és que hi ha molt més pluralisme polític als Consistoris. En alguns llocs, com a Mataró, s'ha arribat a nou formacions polítiques amb representació. Això preocupa algunes persones, que immediatament qualifiquen el nou escenari com d'“embolic”, “confusió” o d'“ingovernabilitat manifesta”. El que resulta clar és que molta gent ha decidit canviar l'orientació del seu vot, i cansada de ser defraudada dia si dia també, ha buscat altres alternatives. Probablement sense estar gaire segur de si la seva decisió era gaire encertada. Però disposats a provar el que és nou abans que seguir confiant en el que ja és àmpliament conegut. Els trucs tradicionals de “vigileu que vénen els dolents” no han servit massa aquesta vegada. Probablement perquè els sospitosos habituals estaven distribuïts a gairebé tots els partits tradicionals.

Els trucs tradicionals de “vigileu que vénen els dolents” no han servit massa 

Una altra novetat és la configuració de processos que barregen partits, amb plataformes ciutadanes i altres agrupacions sorgides de dinàmiques de lluita o mobilització que si bé responien a problemes diferenciats (desnonaments, retallades en sanitat o educació, estafa en preferents…) han trobat en aquestes confluències locals (molt diversificades a cada lloc) un espai en el qual projectar les seves reivindicacions i cabrejos, buscant canvis efectius en les institucions. Han estat més sòlides les que han pogut construir-se amb més temps, i han acabat amb més problemes i amb més sensació de simples pactes de conveniència les que s'han configurat a última hora.

S'ha produït així mateix una notable alteració de l'agenda. En el debat electoral no s'ha perdut massa temps discutint sobre si l'ajuntament tenia o no competències en aquest o en aquell tema. S'ha seguit la màxima de José Angel Cuerda (exalcalde de Vitoria): “On acaben les meves competències, comencen les meves incumbències”. I així candidats de tot tipus han acceptat discutir de salaris, de rendes bàsiques, de com aturar desnonaments, d'assegurar l'escolarització 0-3, tinguin o no competències per a això, sense por a la gran recentralització del PP que restringeix enormement el camp de maniobra dels municipis. La deterioració del benestar és evident i s'exigeix respostes a qui tinguis més a mà. I posats al fet que no et facin cas t'organitzes per aconseguir que passi alguna cosa.

Aquesta és una altra manifestació del canvi. La que sorgeix de no limitar-se a intentar modificar les lleis o polítiques de les institucions, o reaccionar contra les seves decisions, sinó fer un pas endavant i mostrar-se disposats a entrar en el joc de representació política, per evitar que es continuï utilitzant el poder per castigar la població i a més fent-ho en el seu nom. Menys cerimònia i més contingut. Menys ritu i més anar al gra. Combinant fer coses dins de la institució, amb seguir pressionant fora. Les formes també estan canviant. La jerarquia, esperar que t'informin o et deixin fer, quan aquella intermediació no només no serveix de gaire, sinó que a més oculta privilegis injustificats, cau feta xixines en la mesura que hi ha nous instruments que permeten organitzar-te, difondre informació pròpia i generar espais alternatius. I això és més fàcil fer-ho a escala local que a altres escales. La combinació entitats, moviments i xarxes socials genera efectes múltiples que permeten construcció de processos que s'escapen dels radars i tentacles de les organitzacions polítiques convencionals i dels grans mitjans de comunicació.

Aquests són alguns dels factors que han influït, en major o en menor mesura depenent del lloc i de l'erosió dels que manaven, en els canvis que s'han anat produint en molts municipis. Destaca sens dubte el fet que quatre de les cinc alcaldies de les ciutats més poblades d'Espanya recaiguin en persones que no formen part de cap dels grans partits tradicionals. Però podem trobar molts altres exemples aquí i allà. Haurem de veure ara com van assentant-se aquestes noves formacions, quina estabilitat aconsegueixen aquells pactes, molts d'ells relativament fràgils, i sobretot quina capacitat tenen de respondre a les esperances i il·lusions de molta gent que ha votat canvi. Disposats a equivocar-se i a acceptar errors per excés d'inexperiència, però potser menys disposats a tornar a ser enganyats.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política de la UAB.