El passadís dels vencedors

Ada Colau va convocar els ciutadans a la plaça Sant Jaume i s'hi van presentar milers de seguidors. Molts ‘colauistes’ es van comportar com el ‘tribunero’ del Camp Nou: quan parlava la nova alcaldessa, visques i aplaudiments; quan era el torn de Xavier Trias, Fernández Díaz i Carina Mejías, escridassada i la coral del “sí es pot”. Cada cop que la càmera enfocava Colau, alegria i picar de mans; cada cop que apareixia l’oponent, o quan apareixia Artur Mas, rugia la ràbia del poble.

Barcelona en Comú va demanar per megafonia que la gent respectés els regidors quan creuessin la plaça cap al palau de la Generalitat. El passadís va ser una cosa inaudita: la massa s’apilonava sobre els polítics. Abraçaven els homes i les dones de Colau. A mi em demanaven que no els decebés, que donés el millor de mi. A una dona li vaig confessar que sóc periodista i se'm va enganxar al cul argumentant que si jo podia seguir la seva líder fins a Palau, ella també. Quan vam arribar al control d’entrada, els Mossos me la van treure del damunt.

Els convergents recorrien el passadís amb el semblant més seriós que els pacients d’un proctòleg. Davant meu avançava Xavier Tomàs, membre de l’equip de Trias i aficionat a provocar les tropes de Barcelona en Comú a Twitter. Tomás va ser reconegut per una part del públic i va sentir com li cantaven “Tomàs, piula-ho! Sí es pot, Tomàs!”. El seu cap anava al capdavant braç a braç amb Colau. Per on trepitjava l’alcaldessa queien quilos de confeti.

El protocol va fer asseure junts Adrià Alemany, parella de Colau, i Puri Arraut, esposa de Trias. Alemany estava exultant mentre que Arraut deixava clar amb la cara que no estava per celebracions. Els xiulets des de la plaça cada cop que el seu marit apareixia a la pantalla gegant no li devien fer cap gràcia. Colau va avisar la gent que al Saló de Cent se’ls sentia i les escridassades van incrementar-se.

El discurs de Colau va ser tan llarg que va servir per calmar la plaça abans de produir-se el passadís humà. Arribats a la Generalitat, membres de l’equip de Mas i de Joana Ortega admetien que havien observat el recorregut des de les finestres de Palau amb més por que cap altra sensació. El confeti dels regidors també va pujar per les escales de la seu de la Generalitat. Per tot arreu hi havia confeti. Cada bocí de paper representava una esperança posada en l’alcaldessa. Satisfer-les totes requerirà molt més que èpica i il·lusió.